De l'amor

Avui tornant de la universitat a casa he vist una parella de 45-50 anys asseguts a l'esplanada. Ell plorava. Ella l'abraçava. M'he imaginat mil històries al seu voltant: potser ella l'estava deixant, potser s'ha mort el seu fill, o el seu pare, o la seva mare, potser s'ha quedat sense feina, potser s'ha arruïnat, potser simplement necessitava plorar i que l'abracessin.

Sobre l'horrible perill de ser Patrimoni de la humanitat.

Fa uns anys (de fet, encara en recullen les fruites podrides) el govern de CIU i anteriorment els sectors anti-feixistes van potenciar La sardana com a element definitiu de Catalunya. Això va dur, tal com també ho va fer el famós boom del rock en català, que les noves generacions s'hi giressin d'esquena. El problema és que aquests joves van girar l'esquena a tot allò que volgués dir català (he arribat a escoltar que les traduccions de Harry Potter al castellà són millors que les catalanes pel sol fet de ser en castellà). 

Molt em temo que ara que ens hem recuperat (gràcies a Antònia Font, Lax'n'busto, Els pets, Mesclat, Obrint pas... que van ser qui van aguantar i aparèixer en un mal moment) tornem a saturar. Ja fa temps que es comencen a veure per facebooks, twitters, converses... com hi ha una fornada de joves que comencen a renegar ara de Manel, Amics de les arts, Mishima... i també dels altres que ens trobem a la sopa castells i patum. 

Potser si ensenyéssim tot el que es fa, si mostrem els castells però també de cuina, gegants, música, dansa, teatre, elements de foc ... (segur que em deixo mil coses), si mostréssim els grups d'ska, rock, heavy, dance, tradi, jazz, rumba... (i mil més que me'n deixo) que tenim a casa nostra, potser aconseguiriem que les generacions no critiquin la nostra cultura per petita. 

No tenim una cultura petita, ni un país petit sinó, una cultura amagada i un país amagat.

Il·lustro amb un video de l'altre que ens trobem tot el sant dia a la sopa.

No jutjo la qualitat de cap grup ni activitat esmentada a aquí, simplement faig una crida a la varietat.

Som-hi amb la crisi

Aquests dies a la parada veus coses que fan pensar: 

• Gent que paga el que sigui (dins d'uns límits) per estalviar-se el mínim de feina.
• Gent que vesteix ulleres de sol cares, abrics cars, pantalons cars, laques (mig pot per anar a missa) i troben cara una caseta feta a mà pel pessebre (on l'artesà no recuperarà ni el 50% del que hauria de guanyar).
• El dissabte a partir de les 8 del vespre no hi havia ningú al carrer (a les 10 hi havia Barça-Madrid), per contra els bars estaven plens.
• El mateix dissabte tots vam veure 10 persones (com a mínim amb la samarreta ORIGINAL del seu equip de futbol -Jo també en tinc una-).

És cert que els bancs han provocat la crisi. És cert que els polítics han creat la crisi. És cert que no s'entenen  alguns sous, alguns extres són vergonyosos (dic alguns en els dos casos, perquè estic d'acord amb uns sous -de 1.000 € a 10.000- ). És cert que les retallades ens estan fotent a tots. 

Però també és cert que durant anys i panys hem estirat més el braç que la màniga, que continuem volent viure al mateix nivell de vida (dissabte entre birres, pomades i el sopar, a l'Atzucac hi van caure 20 €), tots volem que ens montin els mobles, ens rentin la roba, anar de vacances (si és a esquiar millor), anar a sopar a un bon restaurant, pendre-n's la nostra copa de cava o de vi bo, veure 20 tios córrer rera una pilota....

Aquesta crisi l'hem creat tots i fins que tots no ens asseguem i pensem què fem amb la nostra vida i la nostra economia (no la del país, la de casa) no en sortirem.

Anem a fer una cervesa?

Masclisme, feminisme i igualitarisme

De ben segur que aquest text aixecarà una mica de pols (o això m'agradaria) però, fa temps que defenso aquesta tesi i massa cops se m'ha titllat de masclista.

• Avui en Quim Monzó a El món a Rac1 ha tornat a fer referència a aquells pesats que diuen els nens i les nenes, els homes i les dones, els pobres i les pobres, els mestres i les mestres, els treballadors sindicals i les treballadores sindicals... 
• Ahir una amiga explicava al facebook, com no trobava sabatetes per el seu fill, que s'acosta a un any, ja que a la botiga només va trobar sabatetes per nenes. 
• Una altra amiga em deia l'altre dia que si jo per ser home (si per tenir penis) havia de pagar més per una assegurança de cotxe no passava res.
• Fa mig any em pregunto com és que al meu germà li van dir que el primer mes la nena havia d'estar principalment amb la mare. El pare no té dret a estar amb el seu fill? El fill no té dret d'estar amb el seu pare? No és tant pare (pels que sigueu de pares i mares, nens i nenes... utilitzo el genèric) el pare com la mare?
• Fa temps que em pregunto, què passaria si presentés el curriculum a una botiga on posés "Es busca dependenta"? I si jo fos l'amo d'una botiga i posés "Es busca dependent"?
• Fa temps que em pregunto perquè es parla de violència contra les dones i no de violència. Potser volen dir que una dona és més feble i per tant aquesta violència és més agresiva que les altres violències? Hi ha violències de primera i violències de segona? Si a mi m'apallissa la Mariona em farà menys mal que si l'apallisso jo a ella (espero que no passi mai cap de les dues coses)?

Per mi aquests són exemples de feminisme i masclisme alhora. Crec que són el mateix ja que mai s'han basat en la igualtat. Són idees que defensen els drets de les dones (potser les veuen com a petits éssers indefensos? Potser creuen que les dones han de ser tractades com si malalts (de donitis, proposo jo)? Potser creuen que una dona no té les capacitats suficients (ai pobretes meves, deuen exlamar)?), però no la igualtat.

Sé que alguns pensareu que sóc un masclista (esteu en el vostre dret), però jo no discrimino pel sexe de l'agressor, ni el de l'agredit; ni negaré una feina a algú perquè tingui cony o penis entre les cames; ni obligaré a pagar més a una persona o una altra; ni obriré una botiga on un sexe només hi pugui entrar a acompanyar a la seva parella perquè no hi trobarà res per ell; ni castigaré la meva llengua, ni la meva societat parlant de pares i mares, homes i dones, nens i nenes. 

Aquestes diferenciacions només tenen una raó de ser: fragmentar la societat.

Coses de la fira

Aquests dies he passat bestantes hores a la parada que mon pare té a la fira de nadal de Mataró. Certament, hi ha estones avorrides, estones en que ni un bon llibre et pot ajuar pero, per altra banda, hi ha moments on la genialitat brilla, us en poso dues:

1. Un nen pregunta al seu pare (després que aquest li hagi ensenyat el caganer): - Està content el caganer?
2. Una noia estrangera (amb dificultats per parlar català o castellà) em pregunta amb un castellà força rudimentari com es diu allò (assenyalant-me un pessebre) en castellà.  Després de respondre-li el nom en català i en castellà i explicar-li el perquè del nom, la noia treu una llibreta i apunta els dos noms a la llibreta.

Potser encara som un país amb futur.

Paseo

Fa uns anys la van fer a la mostra de cinema, fa un any i poc la Laura Borràs la va posar a Literatura, al cap d'un temps el vaig posar al facebook i avui al bloc.

Llegeixo quan faig caca

Aquest missatge, tot i semblar una broma (fins i tot de mal gust), va de veres. Al lavabo de casa hi vaig amb un llibre quan he d'anar de ventre. És una manera de fer que una estona una mica complicada (fa pudor, et canses i fins i tot se t'adormen les cames (si m'hi puc passar molta estona), sigui de cop entretinguda, distreta, diferent...

Doncs avui, la portada del que estic llegint:

Per què no posem tots quina és la lectura que tenim en mans en aquest moment (sigui l'interviu o l'Ulisses de Joyce)?

5 recomanacions musicals

Aprofitant que és Santa Cecília us faig 5 recomanacions musicals (no vol dir que siguin les meves 5 cançons preferides, sinó que són 5 cançons que m'agraden i vull compartir):

Cançó del noi dels cabells llargs, Els tres tambors.

Perquè vull, Ovidi Montllor

El silenci d'estimar, Eliseo Parra

La dama d'Aragó, Lídia Pujol i Mohamed Bout Ayoub

La Mediterrània sen's mor, Companyia Elèctrica Dharma

De la victòria del PP

Ahir va guanyar el PP i avui només es veuen missatges de desànim. Ai merda que ha guanyat el PP, òstia que tenen la majoria absoluta, collons que és més que absoluta... Amb això no anirem enlloc, és el conte del ploricó i no el de la persona de seny que davant d'una derrota tan gran no es rendeix. 

Ara cal lluitar més que mai, agafar les coses i dir-les com toca. Toca una època que serà dura, de lluita, de dir no, de dir no hi estic d'acord, de dir per aquí no hi passo; però també uns anys de contradiccions (si som tan valents perquè collons no som independents?), potser ens cau un ministre català (aquest tampoc vindrà mai a Catalunya, però com a mínim ho admetrà)...

Companys ara no toca agafar les armes, ara no toca parlar català, ni lluitar per les esquerres, ni lluitar per la independència... Ara cal seguir parlant en català, seguir lluitant per les esquerres i per la independència i per Catalunya i per ser persones i no energúmens, i per tots aquells que ens han precedit, i per tots aquells que precedim...

Ara, més que mai, el que cal és anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Cançó de la Rosa de Paper (V. A. Estellés)

Ella tenia una rosa, una rosa de paper, d’un paper vell de diari, d’un diari groc del temps. Ella volia una rosa, i un dia se la va fer. Ella tenia una rosa, una rosa de paper. Passaren hivern i estiu, la primavera també, també passà la tardor, dies de pluja i de vent. I ella tenia la rosa, una rosa de paper. Va morir qualsevol dia i l’enterraren després. Però al carrer on vivia, però en el poble on visqué, les mans del poble es passaven una rosa de paper. **************************************

I circulava la rosa, però molt secretament. I de mà en mà s’hi passaven una rosa de paper. El poble creia altra volta i ningú no va saber què tenia aquella rosa, una rosa de paper. Fins que un dia d’aquells dies va manar l’ajuntament que fos cremada la rosa, perquè allò no estava bé. Varen regirar les cases: la rosa no aparegué. Va haver interrogatoris; ningú no en sabia res. Però, com una consigna, circula secretament de mà en mà, per tot el poble, una rosa de paper.

Què votar?

PP (així serem més rebels després)? 

PSOE (merda, que pugen els altres)?

ICV (home, aquest(e)s sempre són fashions)? 

ERC (in, inde, indepenquè? llavors què fan a Espanya?)? 

CIU (el papa s'enfada sinó)? 

PXC (que es vegi que estem enfadats)? 

Estelades (visca la terra i Espanya a la merda)? 

El partit pirata (que es vegi que ens importa un rave el que facin)? 

Nul (idem)? 

Blanc (aix, és que no sé a qui votar)? 

Abstenció (a tomar vent)? 

Escons en blanc (aquests molen, semblen coherents i semblen indignats)?

Sincerament, no sé què votaré. Ningú m'acaba de fer el pes. S'accepten propostes i bitllets d'avió per anar a viure on cristo va perdre l'espardenya.

De la solitud

Des de l'època que les gallines tenien dents, la solitud ha estat sempre present al nostre entorn. És un tema que fa anys que em preocupa (és el que passa quan has passat uns quants caps de setmana sol a casa sense ningú que et truqui per fer una volta o donar-te una abraçada - ep, d'això ja en fa un temps prudencial i per això crec que en puc parlar-), no sé si per bé o per mal em costa molt començar una relació, fins i tot simplement cordial (no cal que sigui ni amical, ni amorosa), amb una persona i molt sovint busco la soledat - per descansar o fer anar el cap a 200 per hora. 

Fa temps que m'agrada llegir llibres on es parla de la solitud (el que tots esteu pensant, no) i comparar-la amb la meva vida i tot i que últimament crec que porto una mica d'avantatge als personatges de les històries que parlen de solitud, no és d'estranyar que hi hagi moments que aquesta sensació t'envaeix i no saps ben bé on agafar-te.

I d'on ve tota aquesta reflexió? Ve d'escoltar la Rosario Flores i d'aquí anar al seu germà i pensar com de sol havia d'estar quan va prendre la decisió de fer el pas (i no a la fama), d'aquí a La tieta d'en Serrat i ara cap a Palabras para Júlia d'en Goytisolo i en Paco Ibáñez. A tot això, aquesta nit hi afegirem La mort em ve a buscar d'Els Pets.

Al voltant d'una taula

Avui a Manresa (aquest any no ha arribat a ser Manrússia) he assistit amb en Roger i la Marta a un espectacle protagonitzat per tres primeres espases de la música catalana (Carles Belda, Pep Gimeno "Botifarra" i Marcel Casellas), dos actors i un cuiner (no aconsegueixo recordar l nom, qui el sàpiga que el posi sisplau) al voltant de la paella o més ben dit al voltant de la taula i la cuina.

Una de les millors coses d'aquesta vida és jugar a arreglar el món i això en molts dels casos (tot i tractar-se d'un tema força oníric - potser d'aquí ve aquella frase d'"A la taula i el llit...-) es desenvolupa al voltant d'una taula ja sigui amb una cervesa, un plat, una Coca-Cola, una baralla de cartes, unes patates amb salsa espinaler... 

Ja fa temps que la Mariona i els meus amics saben que els dimecres a can Marfà són sagrats i que posar-los en dubte pot esdevenir l'orígen d'una discussió (això no vol dir que no estimi a la Mariona i als meus amics que no són geganters, sinó que és el meu moment de la setmana d'estar amb la colla). Si són sagrats és perquè al voltant d'una taula, amb una copa de cava o una ampolleta de graciosa, amb una torrada amb seitons o llonganissa parlem de coses: parlem de gegants i de Les Santes (de fet és el tema preferent), però també parlem de la factura de l'aigua, La Competencia, el Barça, les vacances d'un, la prenyamenta de l'altre... i és aquesta la causa que per mi els dimecres a la tarda-vespre són tan importants. És el dia d'arreglar el món, de veure uns amics que fa una setmana que no veig i que molts no saben ni la meitat del que passa pel meu cap, però que a la fi (fins i tot amb els que ens podem portar més malament) hi ha una relació d'apreci i fins i tot (això si que només en alguns casos) estimació. 

Ja veieu què passa al voltant d'una taula: un pot esdevenir molt feliç

La foto és d'en Xevi de fa ben poc.

Ahir a Manresa

A les 3 de la tarda sortiem del carrer Béjar pr anar cap a Manresa. Al cotxe en Manu al volant, en Gerard de co-pilot, l'Aitana rere en Gerard i jo rere en Manu. Sonava la Trinca i a mig camí ens posem a fer un últim repàs de tot. A Terrassa comencen a caure gotes i entrant a Manresa Plou. Simplement plou. Arribem a la carpa i provem so (sentiem més una pluja constant i violenta envoltada de trons que els propis monitors), acabem deixem els trastos al camerino, una sala d'un vell teatre, i anem cap a fer un beure. Abans però en Roger que ens ha vingut a veure perquè té assaig amb La Coixinera  al a nit i no podrà venir anem a fer unes fotocòpies a comprar un paraigua per mi. Enmig del diluvi anem al bar Monserratina i ens fotem un entrepà per cap, cafè i altres i en Manu i servidor cap a la llotja, en Gerard i l'Aitana als camerinos a repassar. Després de veure la llotja, xerrar amb la Jordina... Sortim i anem als camerinos i de seguida en Gerard i en Manu van a buscar la sorpresa de la nit (els "trajos"). Nervis, birra, entrevista pel ddM, birra. Naia, Katroi ensemble, cap al camerino, arribem que RIU acaben i montem l'escenari ràpid i au 1/2 hora a tope. En acabar recollir, repartir targetes i canviar impressions. Ens canviem de roba i au cap a fer una birra. Surten possibles propostes (sense compromís) i au cotxe, bus, taxi i a casa a dormir.

El millor de tot: el bon rotllo entre nosaltres i amb la resta de grups (tots presentaven propostes molt interessants i dignes).

El desvetllament, punt 1

El desvetllament és un acte complicat, és una mostra del que va representar en un moment la revolució festiva que hi va haver a Catalunya fa uns 25-30 anys. En aquell moment es reflexionava molt a l'entorn de la festa i en com es podia fer que una festa fos participativa. Això es veu reflectit ben clarament en el desvetllament, un acte que neix per fer que els gegants, els nostres estimats gegants, no desapareguéssin de la línia vital dels mataronins en aquells anys que separen l'adolescència de la paterintat, i s'ha aconseguit. Ara bé, quin és el problema? El problema és que vivim en una ciutat de 120.000 habitants, amb una xarxa de comunicacions prou accessible, amb un procés de canvi social on canvien les prioritats (es valora molt la quantitat i no la qualitat- visca IKEA)... 

El problema principal però, és que durant molts anys hem estat mantenint un acte sense reflexionar al seu entorn, sense preguntar-nos quin paper té aquest acte a la nostra societat, sense plantejar-nos si ha d'evolucionar, si aquest acte no s'ha distorsionat, si la visió que té la gent de l'acte no ha mutat...

El problema ara és que ho volem arreglar amb un any, fins i tot menys. Compte que el desvetllament se'n va en orris i no el salvarem! Perquè no ens calmem? Perquè no obrim un procés de diàleg a mil bandes (ajuntament, colles, geganters, banda, protecció civil, gent del carrer, gent afina a les colles, gent de fora que ve a Les Santes pel Desvetllament, gent que viu aquest problema a altres llocs...)? Serà llarg, i durà molta fina, i potser no podrem acabar aquest estiu. Però és a partir d'aquest diàleg on podrem incidir a la nostra societat i on el desvetllament podrem fer que torni a ser un acte de qualitat.

Excuses barates

Ho sé. Sé que aquesta setmana no he complert la idea i no he publicat gens, però tinc excuses. 

Us puc dir que la universitat em treu el temps i que tinc força feina,  que no hi he pensat, que no n'he tingut ganes.. Però cap d'aquestes excuses és del tot certa. 

Fa mig any, ens va deixar un amic, una de les persones a qui he estimat i estimo més i volia dedicar-li un escrit, volia fer un escrit relacionant Les Santes amb ell. No he pogut, tenia tantes idees al cap, tantes coses per dir, tants pensaments que em desviaven del text, que em feien pensar més en ell que en racionalitzar un text d'unes 10 línies.

Es fa difícil parlar dels que no hi són, potser en aquest cas no he fet el cicle de dol que li correspon a un amic (quan es va morir la meva àvia va haver de passar un cicle anual on ella no hi era), potser la ràbia que em fa pensar que encara no tocava... No ho sé, em costa molt d'escriure i la veritat això és el que m'ha allunyat més del bloc.

Bé, m'ha allunyat del bloc, però m'ha aproximat a idees que fa temps que ronden pel cap i he decidit de tirar-les endavant.

D'aquí poc, quan tingui les idees més ordenades us explicaré bé qui era en Uanxo.

El que jo buscava (Iñaki Irazu)

Aquest matí

no m'he atrevit

a posar-me el jersei vell

i després al carrer

he caminat de fred

d'un lloc a l'altre

fins a entrar a una botiga.

a comprar-ne un de nou.

A la tarda,

quan he tornat a casa

i he vist que em somreies

com feia temps

tot just veure'm

agfada per sorpresa

he pogut saber

que l'havia encertat:

Era això

el que buscava

d'una o altra manera

fer-me nou davant teu.

La idea rau a un cop a la setmana penjar un poema que m'agradi. 

Es tracta d'un poema d'Iñaki Irazu que interpreta Jabier Muguruza al seu disc Komplizeak i que he traduït (barroerament) a partir de la traducció castellana que en fa el cantant.

Cultura popular, cultura de segona?

Fa temps que em ronda pel cap aquest problema. És la cultura popular una cultura de segona? És la música popular de segona? És la literatura poular de segona? i la gastronomia?
Potser el problema torna a ser un problema d'autoodi. M'explico.

• Quants de nosaltres acceptem pagar 30€ per veure Kila, Kepa Junkera, Omara Portuondo, Quilapayun... (totes elles unes propostes molt dignes i per les que val la pena pagar 20 o 30 €)? Ara bé, quants de nosaltres en pagariem 10 d'euros per escoltar Biel Majoral, Jaume Arnella, Carles Belda, la Carrau... (que potser ens ajudarien a entendre més el que som, d'on venim i ens poden respondre moltes preguntes)?
• Quanta gent acceptaria un volum amb els contes dels germans Grimm o les Faules d'Isop i en contra no tindran mai un volum de rondallística catalana a les lleixes de la seva biblioteca?
• Quants acceptariem de pagar per escoltar un grup de jazz i en comptes mai ho fariem per una sessió d'improvització de músics de tradicional (us puc assegurar que hi ha gent que improvitza de puta mare) o un combat de glosa?
• ...

Compte, no vull dir que cap dels exemples que he posat sigui despreciable, Déu m'en guard. Sinó que crec que són una mostra de l'autoodi que tenim els catalans (i en aquest cas hi afegeixo moltes altres cultures), així com tambéuna mostra del no voler sortir d'uns esquemes establerts on allò que no neix del poble, sinó de les èlits és en cert punt millor.

D'atacs de tos, caramels, roncs i altres sorollets

Ahir al vespre vaig decidir reprendre la meva vessant d'intel·lectualet i anar al Monumental a veure Caracremada. Em va sorprendre com tan bon punt es van tancar els llums i es projectaven les primeres imatges, una dona va començar a obrir un caramel (suposo de mel i llimona), al cap de dos segons arriba una parella gran i el primer que fa l'home en seure, sense pensar que la pel·lícula ja ha començat és tossir (sense posar ni un mocador, ni la màniga de la camisa, ni la mà intentant que aquella tos quedi el màxim d'apaivagada).
Aquesta és una tendència que fa anys que dura i que sembla es va accentuant. Passa a concerts de música, a obres de teatre, a conferències, al cinema... Al cinema a més passa una cosa, que inconscientment es va escampant cap a la resta d'espectacles, és la idea que el primer minut de la pel·lícula, obra de teatre, concert, conferència... es pot aplaudir, perquè total no ha passat res.
Fins quan ha de durar la dictadura del caramel?

El meu problema amb els indignats

Hi ha gent que queda parada quan els dic que no segueixo en positiu el conflicte entre indignats i no-indignats.Però, per què m'hi oposo?

• Tal com passa amb els ocupes, uns tenen els ideals i els defensen amb coherència, però n'hi ha molts que són paparres que l'únic que fan és aprofitar un moviment social per treure'n profit polític, econòmic, social...
• Em costa molt creure que una revolució en aquests moments no hagi de tenir en compte la independència de Catalunya. Quina seria la situació econòmica, social, política a Catalunya si fos independent? Seria la mateixa que té actualment?
• Em pregunto qui hi ha darrere del moviment. Si no anem a votar guanya la dreta, aquella dreta que diuen odiar tant.
• No entenc que una gent que proclama ser anti-sistema es comunica amb iphones, blackberrys, mòbils amb internet... o que quan vas a una llibreria i mires com van distribuits els drets dels seus llibres t'adones que tots tenen copyright.
• Em fa gràcia la procedència d'uns quants indignats (funcionaris, fills de polítics, fills de gent que mou molts diners...). No vull dir amb això que ho siguin tots, ni molt menys, però és cert que això ja va ser el que va destrossar el moviment ocupa (quants cops hem sentit allò de "Aquest molt radical, radical però el dissabte porta la roba a la mama i el diumenge a dinar a casa els pares).
• No entenc que es pugui defensar un energúmens que priven els representants legals d'un poble d'accedir a la seva feina (d'això a casa meva se'n diu cop d'estat).
• No entenc que no es qüestioni ni l'església (tots a veure el Papa), ni la monarquia.

Aquestes són, entre d'altres, les raons que em fan oposar-me a aquest moviment (compte no defenso les actuacions ni del govern, ni dels banquers). Potser algun dia hi creuré, però han de canviar moltes coses.

Els silencis dels avis

Una de les coses que em fascinen de l'oratòria dels nostres avis (els avis de tots) és el seu control del silenci. Un silenci que molts cops diu més que totes les paraules dites anteriorment o a posteriori, un silenci que fa un ressalt al ritme de la conversa. 

Lògicament els joves no controlem aquest silenci, de fet, potser no ens toca controlar-lo, potser ens toca de ser esfilagarsats, descompensats, esbojarrats, xerraires de mena... 

Sinó, com podriem valorar el silenci dels avis?

L'oca de la festa

Si Tv3 fes un esforç i retransmetés aquestes festes i unes quantes més que han quedat al tinter enlloc de només castells, que hi han de ser però no només, seriem un país més conscient de la nostra realitat. Potser una mica més normal.
Ens veiem a la botifarrada!

Reflexions sobre la llengua i els seus petits secrets

Quan em pregunten perquè faig filologia catalana, molts cops no sé què respondre. Dic que si no l'estudiem nosaltres no ho farà ningú, que m'agrada la llengua, que m'agrada llegir o  fins i tot, que hi ha noies guapes. La veritat,però, no acaba de ser aquesta. Hi ha una cosa que em captiva de la llengua (de la nostra i de totes en general; però com he dit si no estudiem la nostra, qui ho farà?), em refereixo a la capacitat que tenim les persones per esbossar una paraula, una frase feta, un refrany, una cita (literal o no) en el moment menys pensat. Als de Mataró ens agrada presumir de dir mar/c/, tren/c/, brossa (com a recipient), senyors i senyores, fer toris... mots que en alguns casos només podem trobar a la nostra ciutat i que en d'altres podem veure en altres localitats (properes o no) però mai a Barcelona. També ens agraden unes quantes frases fetes: per sant Simó mor la mosca i el moscó (la recull l'Amades), si vols saber què és calor vés per Les Santes a Mataró... Així com també gaudim com bojos posant alguna frase dels Pastorets...

Són aquests els trets que fan que la llengua em sigui atractiva, que em pugui passar hores llegint i que pugui arribar content a casa per un detall lingüístic. Això no vol dir que renegui de l'alta literatura, ni de la gramàtica que tendeix massa cops a mirar-se massa Barcelona i poc el seu voltant; ans al contrari, és a partir del desig de saber més detalls d'aquesta petita llengua que hi ha al meu entorn que gaudeixo de la resta ja sigui per comparació o lògicament deixant-me endur per la varietat de la llengua catalana.