Els catalans no som tan europeus com volem fer veure i no passa res

Si em disposo a fer aquesta afirmació és perquè fa temps que em ronda pel cap i hi arrela amb força. Hi ha lavoluntat de moltes persones de fer veure que un dels punts de diferència entre catalans i espanyols és que els primers som més educats. Per altra banda, hi ha qui vol veure els catalans, els espanyols i tots els habitants de la costa mediterrània com aquells bàrbars a qui cal educar, a qui cal refinar les maneres; com aquella biga del corral sobre la qual reposa la casa senyorial.

A mi no m'agrada ser europeu si això implica que he de deixar de tenir diables a les festes majors del meu país, que no puc fer soroll un divendres de festa major a les 2 de la matinada (els veins, molt europeus ells, volen dormir i presumir d'una casa al centre de la ciutat), que he de deixar de parlar català per parlar anglès (aquesta no ens l'han imposada, no), que no em puc alegrar del fet que un fill de puta com en Fraga s'hagi mort...

Prefereixo ser impulsiu, directe, viu, barroer, eixalebrat... Però per sobre de tot, català.

Dels que no es veuen

Hi ha gent que fa molt per un grup, una ciutat, un país, una llengua, una cultura, uns ideals. Hi ha gent que s'exhibeix i sovint traeix els seus ideals vençut per una certa voluntat de protagonisme embriagador.

Hi ha gent, però, que creu en uns ideals. Hi ha gent, però, que creu en la col·lectivitat. Hi ha gent, però, que creu que la manera de fer aquesta feina és des de l'anonimat o el pseudo-anonimat. Hi ha gent, però, que l'únic que et demanarà a canvi d'un favor és que siguis legal.

Una d'aquestes persones ja no hi és. Bé, si que hi és. Ens ha deixat una manera de pensar, una manera de fer, uns records que han canviat  la nostra manera d'entendre la festa, la ciutat, el país; en fi la vida.

Algú havia de ser darrere del desvetllament bellugós, i de la postal de gegants, i els botargues, i la vella quaresma, i la momerota, i la manera com ballen els gegants, i la manera de ser dels gegants (sense córrer, sense dur bambes, donant paper als petits detalls...), i les matinades, i el model de Les Santes fem-ne festa major, i , i, i...

Algú que va estar a tot arreu (si, hi havia més gent en cadascún d'aquests moments, però ningúia tots) i en canvi sabia estar darrere fent molts cops la feina de formigueta que carrega 8 cops el seu pes perquè una cosa funcioni.

Hi ha algú que va ensenyar-nos (com qui no vol la cosa) a valorar el cava, mirar la riera (el carrer) i valorar-ne la bellesa, fixar-nos en els mil detalls de la vida, en els contes que hi ha darrere de la festa, a fer que tot i que ho vegis des de dins i en sàpigues tots els trucs, ser partícep de la teva festa sigui una experiència única.

Tot això després de mesos volent fer aquest escrit, pensar en Ell mil cops, plorar per la seva absència, riure per Ell, brindar amb ell i pensar que la seva feina s'ha de continuar.

Gràcies Uanxo.

Nota: la foto està feta amb la càmera de l'Eloi Romañà, però com que ell hi surt suposo que la va fer algun momeroter bona persona.

Sobre l'horrible perill de ser Patrimoni de la humanitat.

Fa uns anys (de fet, encara en recullen les fruites podrides) el govern de CIU i anteriorment els sectors anti-feixistes van potenciar La sardana com a element definitiu de Catalunya. Això va dur, tal com també ho va fer el famós boom del rock en català, que les noves generacions s'hi giressin d'esquena. El problema és que aquests joves van girar l'esquena a tot allò que volgués dir català (he arribat a escoltar que les traduccions de Harry Potter al castellà són millors que les catalanes pel sol fet de ser en castellà). 

Molt em temo que ara que ens hem recuperat (gràcies a Antònia Font, Lax'n'busto, Els pets, Mesclat, Obrint pas... que van ser qui van aguantar i aparèixer en un mal moment) tornem a saturar. Ja fa temps que es comencen a veure per facebooks, twitters, converses... com hi ha una fornada de joves que comencen a renegar ara de Manel, Amics de les arts, Mishima... i també dels altres que ens trobem a la sopa castells i patum. 

Potser si ensenyéssim tot el que es fa, si mostrem els castells però també de cuina, gegants, música, dansa, teatre, elements de foc ... (segur que em deixo mil coses), si mostréssim els grups d'ska, rock, heavy, dance, tradi, jazz, rumba... (i mil més que me'n deixo) que tenim a casa nostra, potser aconseguiriem que les generacions no critiquin la nostra cultura per petita. 

No tenim una cultura petita, ni un país petit sinó, una cultura amagada i un país amagat.

Il·lustro amb un video de l'altre que ens trobem tot el sant dia a la sopa.

No jutjo la qualitat de cap grup ni activitat esmentada a aquí, simplement faig una crida a la varietat.

Som-hi amb la crisi

Aquests dies a la parada veus coses que fan pensar: 

• Gent que paga el que sigui (dins d'uns límits) per estalviar-se el mínim de feina.
• Gent que vesteix ulleres de sol cares, abrics cars, pantalons cars, laques (mig pot per anar a missa) i troben cara una caseta feta a mà pel pessebre (on l'artesà no recuperarà ni el 50% del que hauria de guanyar).
• El dissabte a partir de les 8 del vespre no hi havia ningú al carrer (a les 10 hi havia Barça-Madrid), per contra els bars estaven plens.
• El mateix dissabte tots vam veure 10 persones (com a mínim amb la samarreta ORIGINAL del seu equip de futbol -Jo també en tinc una-).

És cert que els bancs han provocat la crisi. És cert que els polítics han creat la crisi. És cert que no s'entenen  alguns sous, alguns extres són vergonyosos (dic alguns en els dos casos, perquè estic d'acord amb uns sous -de 1.000 € a 10.000- ). És cert que les retallades ens estan fotent a tots. 

Però també és cert que durant anys i panys hem estirat més el braç que la màniga, que continuem volent viure al mateix nivell de vida (dissabte entre birres, pomades i el sopar, a l'Atzucac hi van caure 20 €), tots volem que ens montin els mobles, ens rentin la roba, anar de vacances (si és a esquiar millor), anar a sopar a un bon restaurant, pendre-n's la nostra copa de cava o de vi bo, veure 20 tios córrer rera una pilota....

Aquesta crisi l'hem creat tots i fins que tots no ens asseguem i pensem què fem amb la nostra vida i la nostra economia (no la del país, la de casa) no en sortirem.

Anem a fer una cervesa?

Coses de la fira

Aquests dies he passat bestantes hores a la parada que mon pare té a la fira de nadal de Mataró. Certament, hi ha estones avorrides, estones en que ni un bon llibre et pot ajuar pero, per altra banda, hi ha moments on la genialitat brilla, us en poso dues:

1. Un nen pregunta al seu pare (després que aquest li hagi ensenyat el caganer): - Està content el caganer?
2. Una noia estrangera (amb dificultats per parlar català o castellà) em pregunta amb un castellà força rudimentari com es diu allò (assenyalant-me un pessebre) en castellà.  Després de respondre-li el nom en català i en castellà i explicar-li el perquè del nom, la noia treu una llibreta i apunta els dos noms a la llibreta.

Potser encara som un país amb futur.

De la victòria del PP

Ahir va guanyar el PP i avui només es veuen missatges de desànim. Ai merda que ha guanyat el PP, òstia que tenen la majoria absoluta, collons que és més que absoluta... Amb això no anirem enlloc, és el conte del ploricó i no el de la persona de seny que davant d'una derrota tan gran no es rendeix. 

Ara cal lluitar més que mai, agafar les coses i dir-les com toca. Toca una època que serà dura, de lluita, de dir no, de dir no hi estic d'acord, de dir per aquí no hi passo; però també uns anys de contradiccions (si som tan valents perquè collons no som independents?), potser ens cau un ministre català (aquest tampoc vindrà mai a Catalunya, però com a mínim ho admetrà)...

Companys ara no toca agafar les armes, ara no toca parlar català, ni lluitar per les esquerres, ni lluitar per la independència... Ara cal seguir parlant en català, seguir lluitant per les esquerres i per la independència i per Catalunya i per ser persones i no energúmens, i per tots aquells que ens han precedit, i per tots aquells que precedim...

Ara, més que mai, el que cal és anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Cançó de la Rosa de Paper (V. A. Estellés)

Ella tenia una rosa, una rosa de paper, d’un paper vell de diari, d’un diari groc del temps. Ella volia una rosa, i un dia se la va fer. Ella tenia una rosa, una rosa de paper. Passaren hivern i estiu, la primavera també, també passà la tardor, dies de pluja i de vent. I ella tenia la rosa, una rosa de paper. Va morir qualsevol dia i l’enterraren després. Però al carrer on vivia, però en el poble on visqué, les mans del poble es passaven una rosa de paper. **************************************

I circulava la rosa, però molt secretament. I de mà en mà s’hi passaven una rosa de paper. El poble creia altra volta i ningú no va saber què tenia aquella rosa, una rosa de paper. Fins que un dia d’aquells dies va manar l’ajuntament que fos cremada la rosa, perquè allò no estava bé. Varen regirar les cases: la rosa no aparegué. Va haver interrogatoris; ningú no en sabia res. Però, com una consigna, circula secretament de mà en mà, per tot el poble, una rosa de paper.

Què votar?

PP (així serem més rebels després)? 

PSOE (merda, que pugen els altres)?

ICV (home, aquest(e)s sempre són fashions)? 

ERC (in, inde, indepenquè? llavors què fan a Espanya?)? 

CIU (el papa s'enfada sinó)? 

PXC (que es vegi que estem enfadats)? 

Estelades (visca la terra i Espanya a la merda)? 

El partit pirata (que es vegi que ens importa un rave el que facin)? 

Nul (idem)? 

Blanc (aix, és que no sé a qui votar)? 

Abstenció (a tomar vent)? 

Escons en blanc (aquests molen, semblen coherents i semblen indignats)?

Sincerament, no sé què votaré. Ningú m'acaba de fer el pes. S'accepten propostes i bitllets d'avió per anar a viure on cristo va perdre l'espardenya.

El desvetllament, punt 1

El desvetllament és un acte complicat, és una mostra del que va representar en un moment la revolució festiva que hi va haver a Catalunya fa uns 25-30 anys. En aquell moment es reflexionava molt a l'entorn de la festa i en com es podia fer que una festa fos participativa. Això es veu reflectit ben clarament en el desvetllament, un acte que neix per fer que els gegants, els nostres estimats gegants, no desapareguéssin de la línia vital dels mataronins en aquells anys que separen l'adolescència de la paterintat, i s'ha aconseguit. Ara bé, quin és el problema? El problema és que vivim en una ciutat de 120.000 habitants, amb una xarxa de comunicacions prou accessible, amb un procés de canvi social on canvien les prioritats (es valora molt la quantitat i no la qualitat- visca IKEA)... 

El problema principal però, és que durant molts anys hem estat mantenint un acte sense reflexionar al seu entorn, sense preguntar-nos quin paper té aquest acte a la nostra societat, sense plantejar-nos si ha d'evolucionar, si aquest acte no s'ha distorsionat, si la visió que té la gent de l'acte no ha mutat...

El problema ara és que ho volem arreglar amb un any, fins i tot menys. Compte que el desvetllament se'n va en orris i no el salvarem! Perquè no ens calmem? Perquè no obrim un procés de diàleg a mil bandes (ajuntament, colles, geganters, banda, protecció civil, gent del carrer, gent afina a les colles, gent de fora que ve a Les Santes pel Desvetllament, gent que viu aquest problema a altres llocs...)? Serà llarg, i durà molta fina, i potser no podrem acabar aquest estiu. Però és a partir d'aquest diàleg on podrem incidir a la nostra societat i on el desvetllament podrem fer que torni a ser un acte de qualitat.

Cultura popular, cultura de segona?

Fa temps que em ronda pel cap aquest problema. És la cultura popular una cultura de segona? És la música popular de segona? És la literatura poular de segona? i la gastronomia?
Potser el problema torna a ser un problema d'autoodi. M'explico.

• Quants de nosaltres acceptem pagar 30€ per veure Kila, Kepa Junkera, Omara Portuondo, Quilapayun... (totes elles unes propostes molt dignes i per les que val la pena pagar 20 o 30 €)? Ara bé, quants de nosaltres en pagariem 10 d'euros per escoltar Biel Majoral, Jaume Arnella, Carles Belda, la Carrau... (que potser ens ajudarien a entendre més el que som, d'on venim i ens poden respondre moltes preguntes)?
• Quanta gent acceptaria un volum amb els contes dels germans Grimm o les Faules d'Isop i en contra no tindran mai un volum de rondallística catalana a les lleixes de la seva biblioteca?
• Quants acceptariem de pagar per escoltar un grup de jazz i en comptes mai ho fariem per una sessió d'improvització de músics de tradicional (us puc assegurar que hi ha gent que improvitza de puta mare) o un combat de glosa?
• ...

Compte, no vull dir que cap dels exemples que he posat sigui despreciable, Déu m'en guard. Sinó que crec que són una mostra de l'autoodi que tenim els catalans (i en aquest cas hi afegeixo moltes altres cultures), així com tambéuna mostra del no voler sortir d'uns esquemes establerts on allò que no neix del poble, sinó de les èlits és en cert punt millor.

El meu problema amb els indignats

Hi ha gent que queda parada quan els dic que no segueixo en positiu el conflicte entre indignats i no-indignats.Però, per què m'hi oposo?

• Tal com passa amb els ocupes, uns tenen els ideals i els defensen amb coherència, però n'hi ha molts que són paparres que l'únic que fan és aprofitar un moviment social per treure'n profit polític, econòmic, social...
• Em costa molt creure que una revolució en aquests moments no hagi de tenir en compte la independència de Catalunya. Quina seria la situació econòmica, social, política a Catalunya si fos independent? Seria la mateixa que té actualment?
• Em pregunto qui hi ha darrere del moviment. Si no anem a votar guanya la dreta, aquella dreta que diuen odiar tant.
• No entenc que una gent que proclama ser anti-sistema es comunica amb iphones, blackberrys, mòbils amb internet... o que quan vas a una llibreria i mires com van distribuits els drets dels seus llibres t'adones que tots tenen copyright.
• Em fa gràcia la procedència d'uns quants indignats (funcionaris, fills de polítics, fills de gent que mou molts diners...). No vull dir amb això que ho siguin tots, ni molt menys, però és cert que això ja va ser el que va destrossar el moviment ocupa (quants cops hem sentit allò de "Aquest molt radical, radical però el dissabte porta la roba a la mama i el diumenge a dinar a casa els pares).
• No entenc que es pugui defensar un energúmens que priven els representants legals d'un poble d'accedir a la seva feina (d'això a casa meva se'n diu cop d'estat).
• No entenc que no es qüestioni ni l'església (tots a veure el Papa), ni la monarquia.

Aquestes són, entre d'altres, les raons que em fan oposar-me a aquest moviment (compte no defenso les actuacions ni del govern, ni dels banquers). Potser algun dia hi creuré, però han de canviar moltes coses.

L'oca de la festa

Si Tv3 fes un esforç i retransmetés aquestes festes i unes quantes més que han quedat al tinter enlloc de només castells, que hi han de ser però no només, seriem un país més conscient de la nostra realitat. Potser una mica més normal.
Ens veiem a la botifarrada!