divendres, 11 de novembre del 2011

De la solitud

Des de l'època que les gallines tenien dents, la solitud ha estat sempre present al nostre entorn. És un tema que fa anys que em preocupa (és el que passa quan has passat uns quants caps de setmana sol a casa sense ningú que et truqui per fer una volta o donar-te una abraçada - ep, d'això ja en fa un temps prudencial i per això crec que en puc parlar-), no sé si per bé o per mal em costa molt començar una relació, fins i tot simplement cordial (no cal que sigui ni amical, ni amorosa), amb una persona i molt sovint busco la soledat - per descansar o fer anar el cap a 200 per hora. 
Fa temps que m'agrada llegir llibres on es parla de la solitud (el que tots esteu pensant, no) i comparar-la amb la meva vida i tot i que últimament crec que porto una mica d'avantatge als personatges de les històries que parlen de solitud, no és d'estranyar que hi hagi moments que aquesta sensació t'envaeix i no saps ben bé on agafar-te.
I d'on ve tota aquesta reflexió? Ve d'escoltar la Rosario Flores i d'aquí anar al seu germà i pensar com de sol havia d'estar quan va prendre la decisió de fer el pas (i no a la fama), d'aquí a La tieta d'en Serrat i ara cap a Palabras para Júlia d'en Goytisolo i en Paco Ibáñez. A tot això, aquesta nit hi afegirem La mort em ve a buscar d'Els Pets.

1 comentari:

  1. Jo crec que mai no he plorat tant amb cançons com La Tieta i Palabras Para Júlia. Cal dir que jo sempre ser triar els millors moments per escoltar-les, ¿per què tenim aquesta capacitat d'automaxaquisme? Tu ja m'entens...
    Per cert, benvingut al club! Tot i que a mi ja m'hi queda poc ;)
    Mos veiem!

    ResponElimina