Dels que no es veuen

Hi ha gent que fa molt per un grup, una ciutat, un país, una llengua, una cultura, uns ideals. Hi ha gent que s'exhibeix i sovint traeix els seus ideals vençut per una certa voluntat de protagonisme embriagador.

Hi ha gent, però, que creu en uns ideals. Hi ha gent, però, que creu en la col·lectivitat. Hi ha gent, però, que creu que la manera de fer aquesta feina és des de l'anonimat o el pseudo-anonimat. Hi ha gent, però, que l'únic que et demanarà a canvi d'un favor és que siguis legal.

Una d'aquestes persones ja no hi és. Bé, si que hi és. Ens ha deixat una manera de pensar, una manera de fer, uns records que han canviat  la nostra manera d'entendre la festa, la ciutat, el país; en fi la vida.

Algú havia de ser darrere del desvetllament bellugós, i de la postal de gegants, i els botargues, i la vella quaresma, i la momerota, i la manera com ballen els gegants, i la manera de ser dels gegants (sense córrer, sense dur bambes, donant paper als petits detalls...), i les matinades, i el model de Les Santes fem-ne festa major, i , i, i...

Algú que va estar a tot arreu (si, hi havia més gent en cadascún d'aquests moments, però ningúia tots) i en canvi sabia estar darrere fent molts cops la feina de formigueta que carrega 8 cops el seu pes perquè una cosa funcioni.

Hi ha algú que va ensenyar-nos (com qui no vol la cosa) a valorar el cava, mirar la riera (el carrer) i valorar-ne la bellesa, fixar-nos en els mil detalls de la vida, en els contes que hi ha darrere de la festa, a fer que tot i que ho vegis des de dins i en sàpigues tots els trucs, ser partícep de la teva festa sigui una experiència única.

Tot això després de mesos volent fer aquest escrit, pensar en Ell mil cops, plorar per la seva absència, riure per Ell, brindar amb ell i pensar que la seva feina s'ha de continuar.

Gràcies Uanxo.

Nota: la foto està feta amb la càmera de l'Eloi Romañà, però com que ell hi surt suposo que la va fer algun momeroter bona persona.

Sobre l'horrible perill de ser Patrimoni de la humanitat.

Fa uns anys (de fet, encara en recullen les fruites podrides) el govern de CIU i anteriorment els sectors anti-feixistes van potenciar La sardana com a element definitiu de Catalunya. Això va dur, tal com també ho va fer el famós boom del rock en català, que les noves generacions s'hi giressin d'esquena. El problema és que aquests joves van girar l'esquena a tot allò que volgués dir català (he arribat a escoltar que les traduccions de Harry Potter al castellà són millors que les catalanes pel sol fet de ser en castellà). 

Molt em temo que ara que ens hem recuperat (gràcies a Antònia Font, Lax'n'busto, Els pets, Mesclat, Obrint pas... que van ser qui van aguantar i aparèixer en un mal moment) tornem a saturar. Ja fa temps que es comencen a veure per facebooks, twitters, converses... com hi ha una fornada de joves que comencen a renegar ara de Manel, Amics de les arts, Mishima... i també dels altres que ens trobem a la sopa castells i patum. 

Potser si ensenyéssim tot el que es fa, si mostrem els castells però també de cuina, gegants, música, dansa, teatre, elements de foc ... (segur que em deixo mil coses), si mostréssim els grups d'ska, rock, heavy, dance, tradi, jazz, rumba... (i mil més que me'n deixo) que tenim a casa nostra, potser aconseguiriem que les generacions no critiquin la nostra cultura per petita. 

No tenim una cultura petita, ni un país petit sinó, una cultura amagada i un país amagat.

Il·lustro amb un video de l'altre que ens trobem tot el sant dia a la sopa.

No jutjo la qualitat de cap grup ni activitat esmentada a aquí, simplement faig una crida a la varietat.

5 recomanacions musicals

Aprofitant que és Santa Cecília us faig 5 recomanacions musicals (no vol dir que siguin les meves 5 cançons preferides, sinó que són 5 cançons que m'agraden i vull compartir):

Cançó del noi dels cabells llargs, Els tres tambors.

Perquè vull, Ovidi Montllor

El silenci d'estimar, Eliseo Parra

La dama d'Aragó, Lídia Pujol i Mohamed Bout Ayoub

La Mediterrània sen's mor, Companyia Elèctrica Dharma

Cançó de la Rosa de Paper (V. A. Estellés)

Ella tenia una rosa, una rosa de paper, d’un paper vell de diari, d’un diari groc del temps. Ella volia una rosa, i un dia se la va fer. Ella tenia una rosa, una rosa de paper. Passaren hivern i estiu, la primavera també, també passà la tardor, dies de pluja i de vent. I ella tenia la rosa, una rosa de paper. Va morir qualsevol dia i l’enterraren després. Però al carrer on vivia, però en el poble on visqué, les mans del poble es passaven una rosa de paper. **************************************

I circulava la rosa, però molt secretament. I de mà en mà s’hi passaven una rosa de paper. El poble creia altra volta i ningú no va saber què tenia aquella rosa, una rosa de paper. Fins que un dia d’aquells dies va manar l’ajuntament que fos cremada la rosa, perquè allò no estava bé. Varen regirar les cases: la rosa no aparegué. Va haver interrogatoris; ningú no en sabia res. Però, com una consigna, circula secretament de mà en mà, per tot el poble, una rosa de paper.

De la solitud

Des de l'època que les gallines tenien dents, la solitud ha estat sempre present al nostre entorn. És un tema que fa anys que em preocupa (és el que passa quan has passat uns quants caps de setmana sol a casa sense ningú que et truqui per fer una volta o donar-te una abraçada - ep, d'això ja en fa un temps prudencial i per això crec que en puc parlar-), no sé si per bé o per mal em costa molt començar una relació, fins i tot simplement cordial (no cal que sigui ni amical, ni amorosa), amb una persona i molt sovint busco la soledat - per descansar o fer anar el cap a 200 per hora. 

Fa temps que m'agrada llegir llibres on es parla de la solitud (el que tots esteu pensant, no) i comparar-la amb la meva vida i tot i que últimament crec que porto una mica d'avantatge als personatges de les històries que parlen de solitud, no és d'estranyar que hi hagi moments que aquesta sensació t'envaeix i no saps ben bé on agafar-te.

I d'on ve tota aquesta reflexió? Ve d'escoltar la Rosario Flores i d'aquí anar al seu germà i pensar com de sol havia d'estar quan va prendre la decisió de fer el pas (i no a la fama), d'aquí a La tieta d'en Serrat i ara cap a Palabras para Júlia d'en Goytisolo i en Paco Ibáñez. A tot això, aquesta nit hi afegirem La mort em ve a buscar d'Els Pets.

Ahir a Manresa

A les 3 de la tarda sortiem del carrer Béjar pr anar cap a Manresa. Al cotxe en Manu al volant, en Gerard de co-pilot, l'Aitana rere en Gerard i jo rere en Manu. Sonava la Trinca i a mig camí ens posem a fer un últim repàs de tot. A Terrassa comencen a caure gotes i entrant a Manresa Plou. Simplement plou. Arribem a la carpa i provem so (sentiem més una pluja constant i violenta envoltada de trons que els propis monitors), acabem deixem els trastos al camerino, una sala d'un vell teatre, i anem cap a fer un beure. Abans però en Roger que ens ha vingut a veure perquè té assaig amb La Coixinera  al a nit i no podrà venir anem a fer unes fotocòpies a comprar un paraigua per mi. Enmig del diluvi anem al bar Monserratina i ens fotem un entrepà per cap, cafè i altres i en Manu i servidor cap a la llotja, en Gerard i l'Aitana als camerinos a repassar. Després de veure la llotja, xerrar amb la Jordina... Sortim i anem als camerinos i de seguida en Gerard i en Manu van a buscar la sorpresa de la nit (els "trajos"). Nervis, birra, entrevista pel ddM, birra. Naia, Katroi ensemble, cap al camerino, arribem que RIU acaben i montem l'escenari ràpid i au 1/2 hora a tope. En acabar recollir, repartir targetes i canviar impressions. Ens canviem de roba i au cap a fer una birra. Surten possibles propostes (sense compromís) i au cotxe, bus, taxi i a casa a dormir.

El millor de tot: el bon rotllo entre nosaltres i amb la resta de grups (tots presentaven propostes molt interessants i dignes).

El que jo buscava (Iñaki Irazu)

Aquest matí

no m'he atrevit

a posar-me el jersei vell

i després al carrer

he caminat de fred

d'un lloc a l'altre

fins a entrar a una botiga.

a comprar-ne un de nou.

A la tarda,

quan he tornat a casa

i he vist que em somreies

com feia temps

tot just veure'm

agfada per sorpresa

he pogut saber

que l'havia encertat:

Era això

el que buscava

d'una o altra manera

fer-me nou davant teu.

La idea rau a un cop a la setmana penjar un poema que m'agradi. 

Es tracta d'un poema d'Iñaki Irazu que interpreta Jabier Muguruza al seu disc Komplizeak i que he traduït (barroerament) a partir de la traducció castellana que en fa el cantant.

Cultura popular, cultura de segona?

Fa temps que em ronda pel cap aquest problema. És la cultura popular una cultura de segona? És la música popular de segona? És la literatura poular de segona? i la gastronomia?
Potser el problema torna a ser un problema d'autoodi. M'explico.

• Quants de nosaltres acceptem pagar 30€ per veure Kila, Kepa Junkera, Omara Portuondo, Quilapayun... (totes elles unes propostes molt dignes i per les que val la pena pagar 20 o 30 €)? Ara bé, quants de nosaltres en pagariem 10 d'euros per escoltar Biel Majoral, Jaume Arnella, Carles Belda, la Carrau... (que potser ens ajudarien a entendre més el que som, d'on venim i ens poden respondre moltes preguntes)?
• Quanta gent acceptaria un volum amb els contes dels germans Grimm o les Faules d'Isop i en contra no tindran mai un volum de rondallística catalana a les lleixes de la seva biblioteca?
• Quants acceptariem de pagar per escoltar un grup de jazz i en comptes mai ho fariem per una sessió d'improvització de músics de tradicional (us puc assegurar que hi ha gent que improvitza de puta mare) o un combat de glosa?
• ...

Compte, no vull dir que cap dels exemples que he posat sigui despreciable, Déu m'en guard. Sinó que crec que són una mostra de l'autoodi que tenim els catalans (i en aquest cas hi afegeixo moltes altres cultures), així com tambéuna mostra del no voler sortir d'uns esquemes establerts on allò que no neix del poble, sinó de les èlits és en cert punt millor.

L'oca de la festa

Si Tv3 fes un esforç i retransmetés aquestes festes i unes quantes més que han quedat al tinter enlloc de només castells, que hi han de ser però no només, seriem un país més conscient de la nostra realitat. Potser una mica més normal.
Ens veiem a la botifarrada!