Dels que no es veuen

Hi ha gent que fa molt per un grup, una ciutat, un país, una llengua, una cultura, uns ideals. Hi ha gent que s'exhibeix i sovint traeix els seus ideals vençut per una certa voluntat de protagonisme embriagador.

Hi ha gent, però, que creu en uns ideals. Hi ha gent, però, que creu en la col·lectivitat. Hi ha gent, però, que creu que la manera de fer aquesta feina és des de l'anonimat o el pseudo-anonimat. Hi ha gent, però, que l'únic que et demanarà a canvi d'un favor és que siguis legal.

Una d'aquestes persones ja no hi és. Bé, si que hi és. Ens ha deixat una manera de pensar, una manera de fer, uns records que han canviat  la nostra manera d'entendre la festa, la ciutat, el país; en fi la vida.

Algú havia de ser darrere del desvetllament bellugós, i de la postal de gegants, i els botargues, i la vella quaresma, i la momerota, i la manera com ballen els gegants, i la manera de ser dels gegants (sense córrer, sense dur bambes, donant paper als petits detalls...), i les matinades, i el model de Les Santes fem-ne festa major, i , i, i...

Algú que va estar a tot arreu (si, hi havia més gent en cadascún d'aquests moments, però ningúia tots) i en canvi sabia estar darrere fent molts cops la feina de formigueta que carrega 8 cops el seu pes perquè una cosa funcioni.

Hi ha algú que va ensenyar-nos (com qui no vol la cosa) a valorar el cava, mirar la riera (el carrer) i valorar-ne la bellesa, fixar-nos en els mil detalls de la vida, en els contes que hi ha darrere de la festa, a fer que tot i que ho vegis des de dins i en sàpigues tots els trucs, ser partícep de la teva festa sigui una experiència única.

Tot això després de mesos volent fer aquest escrit, pensar en Ell mil cops, plorar per la seva absència, riure per Ell, brindar amb ell i pensar que la seva feina s'ha de continuar.

Gràcies Uanxo.

Nota: la foto està feta amb la càmera de l'Eloi Romañà, però com que ell hi surt suposo que la va fer algun momeroter bona persona.

De l'amor

Avui tornant de la universitat a casa he vist una parella de 45-50 anys asseguts a l'esplanada. Ell plorava. Ella l'abraçava. M'he imaginat mil històries al seu voltant: potser ella l'estava deixant, potser s'ha mort el seu fill, o el seu pare, o la seva mare, potser s'ha quedat sense feina, potser s'ha arruïnat, potser simplement necessitava plorar i que l'abracessin.

Som-hi amb la crisi

Aquests dies a la parada veus coses que fan pensar: 

• Gent que paga el que sigui (dins d'uns límits) per estalviar-se el mínim de feina.
• Gent que vesteix ulleres de sol cares, abrics cars, pantalons cars, laques (mig pot per anar a missa) i troben cara una caseta feta a mà pel pessebre (on l'artesà no recuperarà ni el 50% del que hauria de guanyar).
• El dissabte a partir de les 8 del vespre no hi havia ningú al carrer (a les 10 hi havia Barça-Madrid), per contra els bars estaven plens.
• El mateix dissabte tots vam veure 10 persones (com a mínim amb la samarreta ORIGINAL del seu equip de futbol -Jo també en tinc una-).

És cert que els bancs han provocat la crisi. És cert que els polítics han creat la crisi. És cert que no s'entenen  alguns sous, alguns extres són vergonyosos (dic alguns en els dos casos, perquè estic d'acord amb uns sous -de 1.000 € a 10.000- ). És cert que les retallades ens estan fotent a tots. 

Però també és cert que durant anys i panys hem estirat més el braç que la màniga, que continuem volent viure al mateix nivell de vida (dissabte entre birres, pomades i el sopar, a l'Atzucac hi van caure 20 €), tots volem que ens montin els mobles, ens rentin la roba, anar de vacances (si és a esquiar millor), anar a sopar a un bon restaurant, pendre-n's la nostra copa de cava o de vi bo, veure 20 tios córrer rera una pilota....

Aquesta crisi l'hem creat tots i fins que tots no ens asseguem i pensem què fem amb la nostra vida i la nostra economia (no la del país, la de casa) no en sortirem.

Anem a fer una cervesa?

Coses de la fira

Aquests dies he passat bestantes hores a la parada que mon pare té a la fira de nadal de Mataró. Certament, hi ha estones avorrides, estones en que ni un bon llibre et pot ajuar pero, per altra banda, hi ha moments on la genialitat brilla, us en poso dues:

1. Un nen pregunta al seu pare (després que aquest li hagi ensenyat el caganer): - Està content el caganer?
2. Una noia estrangera (amb dificultats per parlar català o castellà) em pregunta amb un castellà força rudimentari com es diu allò (assenyalant-me un pessebre) en castellà.  Després de respondre-li el nom en català i en castellà i explicar-li el perquè del nom, la noia treu una llibreta i apunta els dos noms a la llibreta.

Potser encara som un país amb futur.

Excuses barates

Ho sé. Sé que aquesta setmana no he complert la idea i no he publicat gens, però tinc excuses. 

Us puc dir que la universitat em treu el temps i que tinc força feina,  que no hi he pensat, que no n'he tingut ganes.. Però cap d'aquestes excuses és del tot certa. 

Fa mig any, ens va deixar un amic, una de les persones a qui he estimat i estimo més i volia dedicar-li un escrit, volia fer un escrit relacionant Les Santes amb ell. No he pogut, tenia tantes idees al cap, tantes coses per dir, tants pensaments que em desviaven del text, que em feien pensar més en ell que en racionalitzar un text d'unes 10 línies.

Es fa difícil parlar dels que no hi són, potser en aquest cas no he fet el cicle de dol que li correspon a un amic (quan es va morir la meva àvia va haver de passar un cicle anual on ella no hi era), potser la ràbia que em fa pensar que encara no tocava... No ho sé, em costa molt d'escriure i la veritat això és el que m'ha allunyat més del bloc.

Bé, m'ha allunyat del bloc, però m'ha aproximat a idees que fa temps que ronden pel cap i he decidit de tirar-les endavant.

D'aquí poc, quan tingui les idees més ordenades us explicaré bé qui era en Uanxo.

Reflexions sobre la llengua i els seus petits secrets

Quan em pregunten perquè faig filologia catalana, molts cops no sé què respondre. Dic que si no l'estudiem nosaltres no ho farà ningú, que m'agrada la llengua, que m'agrada llegir o  fins i tot, que hi ha noies guapes. La veritat,però, no acaba de ser aquesta. Hi ha una cosa que em captiva de la llengua (de la nostra i de totes en general; però com he dit si no estudiem la nostra, qui ho farà?), em refereixo a la capacitat que tenim les persones per esbossar una paraula, una frase feta, un refrany, una cita (literal o no) en el moment menys pensat. Als de Mataró ens agrada presumir de dir mar/c/, tren/c/, brossa (com a recipient), senyors i senyores, fer toris... mots que en alguns casos només podem trobar a la nostra ciutat i que en d'altres podem veure en altres localitats (properes o no) però mai a Barcelona. També ens agraden unes quantes frases fetes: per sant Simó mor la mosca i el moscó (la recull l'Amades), si vols saber què és calor vés per Les Santes a Mataró... Així com també gaudim com bojos posant alguna frase dels Pastorets...

Són aquests els trets que fan que la llengua em sigui atractiva, que em pugui passar hores llegint i que pugui arribar content a casa per un detall lingüístic. Això no vol dir que renegui de l'alta literatura, ni de la gramàtica que tendeix massa cops a mirar-se massa Barcelona i poc el seu voltant; ans al contrari, és a partir del desig de saber més detalls d'aquesta petita llengua que hi ha al meu entorn que gaudeixo de la resta ja sigui per comparació o lògicament deixant-me endur per la varietat de la llengua catalana.