M'intento explicar

Ahir vaig fer un escrit sobre el desvetllament, breu i directe, però em sembla que hi ha gent que no l'ha entès gaire (segurament perquè jo no m'he explicat bé).

En cap moment he dit que no s'hagi de parlar del desvetllament. Ben al contrari, se n'ha de parlar i molt. Però, i aquí hi ha la mare dels ous del meu escrit, les persones tenim la refotuda mania de deixar que els temes ens monopolitzin (ep, jo el primer) i em temo que amb aquest acte (com a mínim en tinc la sensació) ha passat això.
Està molt bé que parlem del desvetllament (segur que hi ha gent que li vindrà més de gust que a mi - el meu acte de Les Santes sempre ha estat la Crida- i que de ben segur hi té molt a dir, encara hi diré més: que gent que mai ha pogut participar activament en el debat d'aquest acte hi pugui accedir i dir-hi la seva), però parlem també d'altres actes (que també necessiten una feina no tan grossa a darrere, però que també en tenen).

Simplement això.

Cansat del desvetllament

Aquests dies s'ha reobert el tema del desvetllament. A mi em cansa. Em cansa, no perquè vulgui eliminar l'acte, no perquè no m'estimi l'acte; sinó perquè sembla que Les Santes només siguin aquest acte.

El problema no és que parlem del desvetllament (que n'hem de parlar i molt), sinó que no parlem de la la resta: d'actes tradicionals, els actes infantils, els concerts, el teatre, el cartell. En fi: la línia teòrico-filosòfica de Les Santes.

Hi ha discos i discos

L'altre dia mirant cassetes vaig trobar un cassete casolà on hi ha gravat "La cançó més bonica del món". Un disc que personalment em va marcar molt. L'espectacle el vam veure el dia 31 de gener de 1994 al Palau de la música catalana (el dia que es va cremar el Liceu. Hi vaig descobrir una cançó que sempre he perseguit "Mossèn Joan de Vic".
Avui, l'he posat a la mini-cadena i just abans d'escoltar el Barça, n'he fet una escolta. M'ha tornat a agradar. El que m'ha agradat més però, ha sigut que quan al facebook he preguntat qui el tenia, molta gent ha respost i no tan sols oferint-lo, sinó explicant-ne anècdotes.

Demà el tornaré a escoltar i pendré notes de coses que m'interessen i coses que no.

Us convido a reescoltar-lo

Potser ha mort algú en el llit on em gite

Potser ha mort algú en el llit on em gite, 
potser aquests llençols varen embolcallar, 
de moment, algun mort, un pobre mort incògnit, 
mentre se´n feia càrrec el Jutjat del seu cos; 
potser ha mort algú que venia a resoldre 
un assumpte, unes coses: algú ha mort, sense dubte, 
en el llit on em gite, una nit qualsevulla, 
lluny de la seua casa, del seu poble, dels seus, 
del corral i els geranis, de l´esposa, dels pares. 
Algun adolescent ha dedicat a Onan, 
de genolls en el llit, el seu càntic febril. 
Algú no s´ha gitat, passetjant per l´estança 
preocupat, fumant, despert tota la nit. 
Potser, alguna nit, ha parit una dona, 
ha plorat un infant, ha cridat una verge, 
s´ha perpetrat allò que en diuen adulteri. 
Potser, en aquest llit, va morir un infant. 


Vicent Andrés Estellés

Els catalans no som tan europeus com volem fer veure i no passa res

Si em disposo a fer aquesta afirmació és perquè fa temps que em ronda pel cap i hi arrela amb força. Hi ha lavoluntat de moltes persones de fer veure que un dels punts de diferència entre catalans i espanyols és que els primers som més educats. Per altra banda, hi ha qui vol veure els catalans, els espanyols i tots els habitants de la costa mediterrània com aquells bàrbars a qui cal educar, a qui cal refinar les maneres; com aquella biga del corral sobre la qual reposa la casa senyorial.

A mi no m'agrada ser europeu si això implica que he de deixar de tenir diables a les festes majors del meu país, que no puc fer soroll un divendres de festa major a les 2 de la matinada (els veins, molt europeus ells, volen dormir i presumir d'una casa al centre de la ciutat), que he de deixar de parlar català per parlar anglès (aquesta no ens l'han imposada, no), que no em puc alegrar del fet que un fill de puta com en Fraga s'hagi mort...

Prefereixo ser impulsiu, directe, viu, barroer, eixalebrat... Però per sobre de tot, català.

De l'autoodi

En Carles Belda diu que un dels problemes que tenim els catalans és el nostre autoodi. No podria tenir més la raó.

• Últimament he sentit gent (i no pas lolailos) titllar de vergonyós "fer cagar el tió" o "el caganer". 
• L'altre dia una amiga em deia que feia anys que no llegia res en català.
• "El Tirant és un llibre horrible" us sona aquesta frase? El problema, que el fem llegir a Batxillerat i no deixem que la gent l'agafi tranquil·lament i en gaudeixi.
• "La música en català és tota igual" Us sona?
• "Els actors catalans són els mateixos". Us sona? (quantes pelis anem a veure d'en Brad Pitt? i de l'Adrien Brody?)

Doncs a mi m'agrada que quan el tió cagui, em cagui el nou disc d'en Jaume Arnella,  un llibre de Francesc Pujols, la tercera i la quarta temporada de Porca Misèria. I que en acabat, quan vagi a dormir, pugui seguir fent el que estem fent amb la Mariona: un capítol del Tirant per dia.

COMENÇAR PEL FINAL

Començo pel final.
Per això no m'acomiado.
Entro per la porta del darrere
i camino d'esquena,
d'esquena al que passarà...
Per no veure el que ja sé
torno al silenci abans de parlar,
a la innocència abans de fer mal,
al menjar abans de tenir gana
i, tot i sabent com acabarà,
a tornar-me a equivocar.

Marc Parrot