Habemus papam

De petit, ma àvia sempre m'explicava que quan sant Pau caigué del cavall... i jo embadalit per la història  l'escoltava i en prenia nota mental. També m'explicava el mite de Caín i Abel, la història de l'arca de Noè i quatre coses d'un senyor que en deia Jesús (sense abusar-ne). A la prestatgeria sempre hi havia hagut aquest llibre (que he llegit dos o tres cops - un no fa gaire) i de tant en tant m'empassava alguna missa del diumenge (algun dia s'haurien de plantejar què collons programen les televisions els diumenges al matí). 

Quan anava per aquests mons de Déu amb mons pares i anàvem a alguna església i ens plantavem davant una portalada o un altar o sota una volta m'explicaven quatre coses (d'allò que jo en dic religió d'estar per casa (quatre mites -els pintors es repetien molt- i quatre llegendes necessaris per entendre el 90 % de l'art religiós de les penínsules ibèrica i itàlica, l'occitània i l'Austria de Mozart).

Ara de gran, la meva fascinació pel tema (ningú em pot negar que la Bíblia no té històries meravelloses i delicioses per a qualsevol amant de la lectura) m'ha fet seguir preguntant i anant a veure celebracions i estances religioses. Me les miro des d'uns ulls que no creuen en aquest Déu que els cristians defensen (ni en cap altre) però alhora m'ajuden a entendre la meva societat (des de la llengua, la literatura (si tens certa cultura religiosa la Plaça del diamant es llegeix d'una manera molt diferent), artística, ritualística (per sort o per desgràcia aquests de l'església tenen molt clar quin ritu ha de seguir cada cosa), el calendari (ja sigui adaptat o no de ritus pagans), la gastronomia, la música, el cinema...).

És per això que entenent tota la crítica que es pugui fer al sistema jerarquic, distanciat de la realitat social... o fins i tot a la religió en si, sigui cristiana o no; defenso que cal que no arraconem a peça de museu local aquesta mica de cultura que ens serveix per entendre el món que ens envolta i si ho dic és perquè és un passat que ha format la nostra societat i ens dóna moltíssimes eines per entendre-la. 

Bé, ens veiem diumenge tallant la pota a la vella quaresma.

L'any de ...

Aquest any es celebra el centenari del naixement de tres grans escriptors que hi ha hagut al nostre país: Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís Gener (Tísner). Fa unes setmanes (no sé si us ho havia explicat), una amiga em deia que li feia mandra llegir Calders (per allò de "Explorador celest a la deriva" i els llibres de primària), ara l'ha descobert i em té segrestat el meu volum dels contes complets.
Incerta Glòria, una de les més grans novel·les catalanes sobre la guerra, sempre descansa a la vora del meu llit. Intents de llegir-lo tot i trampes que em posa la universitat no deixant-me llegir el que vull (llegiu-lo, tots els trossos que he llegit i xalat eren deliciosos).
En Tísner també l'he llegit i us sóc sincer, no aconsegueixo entrar-hi per tant, no passa res. També està a la vora i em crida. He de fer l'esforç de llançar-m'hi del tot, ho sé. A l'estiu, o l'any vinent, o l'altre... però us asseguro que ho aconseguiré.
Tot i no ser els seus centenaris afegiré dos noms que per mi són imprescindibles per entendre la literatura i la història d'aquest país: Jesús Moncada i Blai Bonet.

Que venim dels grecs i els romans de vegades es torna estafa

L'altre dia, tot compartint una cervesa amb una amiga parlàvem de la tasca que han fet Joan Amades i els seus contemporanis. Alhora parlavem de la tradició, dels ritus. Aquesta amiga en un moment va fer una pregunta que em va fer reflexionar i alhora ha motivat que durant aquests dies el meu cap barrini "Però no vols dir que això deu venir de Virgili?" La meva resposta va ser que Virgili, així com va fer Homer o l'autor del Poema de Gilgamesh acaba recollint els fruits d'una tradició, d'unes pors, d'uns mites que la societat crea per superar aquestes pors per posar-les en una carcassa poètica, estil·lística que busca l'excelsitud. 

No dic que Virgili sigui pas dolent (Déu me'n guard de tal pecat), ni que no sigui un referent cultural per les nostres societats, sinó que potser és necessari que a les escoles, instituts, universitats s'ensenyi a valorar el que neix de la societat, allò popular del que no en podem determinar l'antiguitat. Tenim molt a veure amb els grecs i els romans però siguem conscients que abans d'aquests hi ha hagut moltes altres civilitzacions i que aquestes han construït també la nostra visió del món possiblement més global ja que tothom s'ha d'explicar allò que no entén i normalment no entenem el mateix.

M'intento explicar

Ahir vaig fer un escrit sobre el desvetllament, breu i directe, però em sembla que hi ha gent que no l'ha entès gaire (segurament perquè jo no m'he explicat bé).

En cap moment he dit que no s'hagi de parlar del desvetllament. Ben al contrari, se n'ha de parlar i molt. Però, i aquí hi ha la mare dels ous del meu escrit, les persones tenim la refotuda mania de deixar que els temes ens monopolitzin (ep, jo el primer) i em temo que amb aquest acte (com a mínim en tinc la sensació) ha passat això.
Està molt bé que parlem del desvetllament (segur que hi ha gent que li vindrà més de gust que a mi - el meu acte de Les Santes sempre ha estat la Crida- i que de ben segur hi té molt a dir, encara hi diré més: que gent que mai ha pogut participar activament en el debat d'aquest acte hi pugui accedir i dir-hi la seva), però parlem també d'altres actes (que també necessiten una feina no tan grossa a darrere, però que també en tenen).

Simplement això.

Cansat del desvetllament

Aquests dies s'ha reobert el tema del desvetllament. A mi em cansa. Em cansa, no perquè vulgui eliminar l'acte, no perquè no m'estimi l'acte; sinó perquè sembla que Les Santes només siguin aquest acte.

El problema no és que parlem del desvetllament (que n'hem de parlar i molt), sinó que no parlem de la la resta: d'actes tradicionals, els actes infantils, els concerts, el teatre, el cartell. En fi: la línia teòrico-filosòfica de Les Santes.

Hi ha discos i discos

L'altre dia mirant cassetes vaig trobar un cassete casolà on hi ha gravat "La cançó més bonica del món". Un disc que personalment em va marcar molt. L'espectacle el vam veure el dia 31 de gener de 1994 al Palau de la música catalana (el dia que es va cremar el Liceu. Hi vaig descobrir una cançó que sempre he perseguit "Mossèn Joan de Vic".
Avui, l'he posat a la mini-cadena i just abans d'escoltar el Barça, n'he fet una escolta. M'ha tornat a agradar. El que m'ha agradat més però, ha sigut que quan al facebook he preguntat qui el tenia, molta gent ha respost i no tan sols oferint-lo, sinó explicant-ne anècdotes.

Demà el tornaré a escoltar i pendré notes de coses que m'interessen i coses que no.

Us convido a reescoltar-lo

Potser ha mort algú en el llit on em gite

Potser ha mort algú en el llit on em gite, 
potser aquests llençols varen embolcallar, 
de moment, algun mort, un pobre mort incògnit, 
mentre se´n feia càrrec el Jutjat del seu cos; 
potser ha mort algú que venia a resoldre 
un assumpte, unes coses: algú ha mort, sense dubte, 
en el llit on em gite, una nit qualsevulla, 
lluny de la seua casa, del seu poble, dels seus, 
del corral i els geranis, de l´esposa, dels pares. 
Algun adolescent ha dedicat a Onan, 
de genolls en el llit, el seu càntic febril. 
Algú no s´ha gitat, passetjant per l´estança 
preocupat, fumant, despert tota la nit. 
Potser, alguna nit, ha parit una dona, 
ha plorat un infant, ha cridat una verge, 
s´ha perpetrat allò que en diuen adulteri. 
Potser, en aquest llit, va morir un infant. 


Vicent Andrés Estellés