A petar bombos!

Diumenge, 5 anys després - si els números no van malament-, vaig pujar a la bonica vila d'Arbúcies. Vaig anar a l'escola de música (o això em van dir - per mi és, on cada any-) vaig recollir el tiquet del dinar, vaig saludar a tots els amics i coneguts, vam fer l'assaig de la peça conjunta (un ball anglès) i au, cadascú a un racó del poble a tocar una estona (potser hauriem de buscar una altra dinàmica - no vaig ser l'únic que va deixar el seu lloc per fer un tomb per veure els altres-). Un cop acabat, tots a la plaça, mentres uns feiem el vermut i esperàvem el famós ball de collir castanyes que ja no el fan, a la plaça un homenatge als bastoners del Canyet i la ronda, cadascú un tema i en acabat la peça conjunta, els segadors i alguns van tocar aquell himne espanyol. Cap a dinar. Dinar, sobretaula i cap al concert. En aquest moment va arribar l'hora de fer-la grossa: Tothom pujava tocava dos temes, aplaudiem i avall. I quan em va tocar vaig intentar trencar la dinàmica convidant a l'Àngel Vallverdú a col·laborar amb mi en un número que si m'hagués dit Carles Santos ens haguéssim forrat. Jo tocava una cançó d'un grup dels clàssics del rock català i ell anava dient "nena" i "yeah". Certament va ser un moment digne de recordar encara que sigui pel panxot de riure que ens vam fer tots.
Tot això perquè ho dic? Perquè fa 3 dies va sortir el disc dels Laietans i a l'enderroc li dediquen un bon article, afegint-hi referències a Canya d'or, en Manu Sabaté i l'Heura Gaya. Si la gralla està prenent mil camins i no es tanca en el món de 20 grallers que es coneixen tots, per què no ho pot fer el flabiol? Ho dic molt seriosament, cal que es faci de tot amb flabiol. I quan dic tot, vull dir tot. Fins i tot números de circ.

Coses que he llegit

Si no he escrit és, entre moltes altres raons, perquè aquest ha estat ple de lectures interessants. Intentaré fer-ne una llista (amb l'ajuda d'Instagram -sí, anava fent fotos). Com que he xalat com un boig, no faig ni comentaris. Preneu nota i llegiu-los:

1. Laia, Salvador Espriu
2. Dos amics de vint anys, Sebastià Alzamora
3. Jo vull ésser glosador, Felip Munnar
4. El llibre de les Meravelles (encara a mà i abandonat pobret, Ramon Llull
5. Miracle a Llucmajor, Sebastià Alamora
6. Un ós panda al pas zebra, Roc Casagran
7. Rondalles, Joan Amades
8. L'Hèroe, Santiago Russiñol
9. Crist de 200.000 braços, Agustí Bartra (en el mateix estat que el llibre de les meravelles)
10. Fra Junoy i l'agonia dels sons, Jaume Cabré (el mateix)
11. Cançons d'amor i de pluja, Sergi Pàmies
12. Mirall trencat, Mercè Rodoreda
13. Agost, Tracy letts

El flabiol a l'escola una victòria o una pèrdua de temps

Dimarts, em van convidar a tocar a la primera trobada de flabiol a l'escola que es va fer a Mataró. Hi havia moltes coses interessants: 

• Les escoles que ho feien: Hi havia escoles, que per la zona de Mataró on estan situades, no tenen uns alumnes que cada dia vegin un flabiol ni els gegants de la ciutat; encara hi diria més, fins i tot hi ha una oposició a tot allò que implica tradició, català...
• La normalització de l'instrument: Aquesta pràctica que ara s'ha fet famosa a Catalunya, gràcies a la feina que estan duent a terme persones que es mereixen un senyor aplaudiment com és en Ferran Miquel, i que abans ja havien dut a terme a escoles de Mataró com és l'Anxaneta; implica entendre que el flabiol és un instrument útil per treballar l'expressió musical (després, potser seran 5 els nens que continuin estudiant flabiol però, ja els tindrem caçats).
• El criteri de ciutat: Mataró és una ciutat que durant anys ha sigut un dels resguards del flabiol, un instrument molt maltractat per culpa (entre altres coses) de la cobla i val la pena que no el perdem. Mireu què ha passat a Berga (la ciutat que diuen que tot ho fan bé) fent sonar una gaita gallega al mig de la Patum.

Ep, i tot això de bon rotllo.

Què passa, surten notícies de l'acte i de cop hi ha un comentari que em deprimeix de cop:

Mireu d'estudiar altres coses, nens, perquè jo, tocant el flabiol, vaig morir pobre.

I penso que encara hi ha molta feina per fer.

Kavafis i el procés d'independencia

Ahir vaig llegir aquest poema que em va recordar la situació actual de Catalunya.

TROIANS

Són els nostres, esforços de desventurats, 
són els nostres esforços com els dels Troians. 
Així que una mica d’èxit ens arriba,
així que ens redrecem una mica, 
ja comencem a tenir coratge i belles esperances.

Però sempre surt alguna cosa que ens detura.
Aquil·les al fossat es dreça davant nostre
i a grans crits ens intimida.

Són els nostres esforços com els dels Troians.
creiem ardits que amb decisió i audàcia
canviarem l’animositat de la fortuna
i restem a fora per tal de combatre.

Més quan arriba el moment crític,
La decisió i l’audàcia ens abandonen; 
la nostra ànima es torba, es paralitza;
i correm tot el llarg de les muralles
cercant la nostra salvació en la fuga.

No obstant és certa la nostra caiguda.
A dalt, als murs, ja s’inicia el plany.
Els records i els sentiments dels nostres dies ploren.

Amargament Príam i Hècuba ploren per nosaltres.

Llibres a la tauleta

Plans de futur, Màrius Serra

Un cop l'he acabat, el tinc posat per continuar gaudint de la portada.

Camps abans de tot això, Lolita Bosch

El que he agafat tot seguit. És el llibre que va caure per sant Jordi i és molt interessant (Gira a l'entorn del narcotràfic i tot el que comporta a Mèxic).

2666, Roberto Bolaño

A conseqüència del llibre de la Lolita Bosch, torno a agafar el llibre de Bolaño per acabar-lo. Em falten la tercera, quarta i part de l'increïble llibre de l'escriptor.

Visc en un país que es vol limitar a ser una ciutat

Fa massa anys que Catalunya ha cedit el ceptre de la seva sobirania a Barcelona, una ciutat de grans distàncies. M'explico amb uns quants exemples:

• Quan mires quin és aquell so Barcelona que alguns venen, veus que si que hi ha la rumba (ritme ben català) però que a l'hora d'empeltar-la (agafo el mot empelt per referir-me a la fusió, tal com un cop va fer el Botifarra) han de creuar fronteres cap a la resta de la mediterrània (cosa que és bona - que bonic que seria un mar que unís) però, sobretot, cap als territoris del flamenc. Oblidant  tots els gèneres, melodies... que té al seu voltant (ja sigui al principat, València, les illes, el nord de Catalunya, l'Ebre o la franja. I això ja no és tan bonic.
• Si el 27 de juliol (dia de Les Santes - per aquells que no sigueu de Mataró) aneu a la plaça de Sant Jaume, veureu que al balcó de la generalitat no hi haurà cap domàs. Llavors, servidor pensa que només el deuen penjar per la Diada i per sant Jordi (celebracions que agafen tot Catalunya) però, llavors hi tornes el dia de la Mercè i veus que el domàs està posat.
• Ahir es va fer públic que l'ANC (aquells que no accepten Mallorca) i Omnium organitzen un concert al camp nou el dia 29 de juny, diada de Sant Pere. Segurament, no han pensat que a bona part del país, el 29 de juny és el dia de la festa major i que si cadascú defensa la independència, no ho ha de fer només cridant i anant a un concert d'en Lluís Llach, sinó també ballant al seu poble quan és festa major, bevent la beguda que es beu en aquell poble i entenent que no és amb un sol moment que un país mostra múscul sinó amb la suma de molts petits moments.

Per il·lustrar aquest escrit un vídeo que ensenya un petit moment, on els crits es mesclen amb la tradició.

Les golfes

Les golfes estàn desordenades. Allà, les postals dels viatges, les fotos de les vivències, els barrets, mocadors, gots... de festes, els llibres i els discos no s'omplen de pols. M'agrada entrar constantment a les meves goles, al meu cap i veure els records de temps millors -i de pitjors - i tot veient les postals de Manacor (aquell viatge en tren, el posterior viatge en cotxe, el sopar i la glosada, la postglosada, l'endemà, les 12 hores, les 11 hores, els somnis, el retorn, els amics, els somriures, els riures, les complicitats...), la glosada de l'atzucac o alguna altra que hem fet últimament, l'anada a Sabadell per només sopar i veure amics... i tot això ho faig mentres escolto en Toti Soler, un músic que em té obsessionat amb el seu disc cançons on respassa les cançons del Lliebeslied.

La tinc petita

O això diu en Javier Cercas de la meva llengua. 

El més trist de tot és que això surti de la boca d'un escriptor, que hauria de ser un amant de les llengües i que les hauria de considerar a totes iguals (per molt que n'escolleixi una per escriure). 

Però no, les llengües dels estats imperialistes i que pretenen mostrar la seva superioritat en tots els camps possibles són autoconsiderades els espais de civilitat, erudicitat i categoria (menyspreant la resta de llengües). 

Raons absurdes criticades per la majoria de lingüístes.

No penso penjar les xerrades que fa Moreno Cabrera, sinó un poema de Brossa per mostrar que la nostra llengua de petita no en té res (i ho faig amb la versió de Poveda per tocar més els ous).

Cançons i persones

Des de sempre, i diria que com tothom, relaciono cançons amb persones. Persones que m'estimo i que quan sento, ja sigui volgudament o no, una cançó amb què les relaciono em venen al cap i em desperten un somriure, una llàgrima o fins i tot una rialla. Alguns ja no hi són però les cançons hi queden i continuen fregant el meu pavelló auditiu.

D'escriptors bascos i aquestes coses

Fa uns anys, la meva mare em va regalar El fill de l'acordionista i el vaig deborar, després d'un concert de Jabier Muguruza a Badalona vaig descobrir un poema d'en Kirmen Uribe que es deia Maite zaitut, ez, al cap d'un temps passejant per Robafaves em vaig enamorar d'una portada i un quadre que hi havia a dins d'un llibre que es deia Bilbao-New york-Bilbao, una mica més tard vaig xalar molt amb els contes de l'Eider Rodríguez i a continuació Jo també haguera cridat Germinal i Un tramvia a SP, i ara, anant a la llibre fa dos dies vaig veure el nou llibre de Kirmen Uribe i a la butxaca. 

En parlem quan l'acabi

La revolució de la glosa

L'altre dia amb en Bernat vam anar a tocar a Sabadell. Es tractava de fer de músics i alguna glosa per encarrilar els alumnes d'un taller de glosa a cantar. Es tractava d'alumnes de primer d'ESO amb la seva timidesa per davant i amb els rols que cadascú tenia a la classe que s'endevinaven de lluny. 

A l'hora de començar, els alumnes no eren del tot receptius, o si, de fet receptius sí però passius. Després de repassar uns quants temes (carn/peix, mar/muntanya, estiu/hivern, Sabadell/altres ciutats...) la cosa s'anava animant i molt. 

Al segon torn, la cosa va ser més accentuada. Encara va anar més ràpid a funcionar i al final els nanos van modelar la glosa al seu gust (des de fer un vers per cap -és igual si han pactat la quarteta abans, de fet potser això feia més bé i tot- a dir-les per grups...), fins i tot va arribar el punt, orgàsmic, que s'aixecaven una colla de nanos perquè cadascú volia dir la seva.

I tot això per què? Doncs perquè la glosa té un element de cohesió i prestigi social.

Doncs endavant, no?

El cassete de la Magda

Fa uns anys, servidor, malalt d'asma i aquestes coses, va haver de marxar de Mataró amb la seva família a Olzinelles, a la casa dels masovers (si ho he acabat d'entendre) d'una masia que es diu can Nanes. A resultes d'això, la quefa de la meva mare a la guarderia de can gasol a gravar-me un cassete amb un seguit de cançons tradicionals, populars, religioses, del barça, infantils, d'amor, de guerra... Segons diu ma mare, aquest cassete el vaig fer sonar molts i molts cops. Ara, per casa en córren una o dues còpies que he passat a l'ordinador per fer feina i mirar de trancriure-ho (el cassete és molt bonic a la prestatgeria però, si tots en podem conèixer les seves canóns millor, no?) i amb l'Anna Viader n'anirem gravant unes quantes i publicant-les com aquell qui no vol res. Que cadascú les vagi agafant i en faci el que vulgui i si algú és bona persona i ens truca perquè les anem a cantar a algun lloc ho farem de molt bon grat.

Porcel

No sé perquè però en Porcel sempre m'ha caigut malament. Fa un mes o dos, passejant pel Llibre viu hi vaig trobar un llibre preciós:  Els condemnats. És la primera obra de teatre que va publicar i brilla per la seva qualitat. A partir d'aquesta lectura deliciosa, em poso a buscar i trobo un altre llibre su per casa La lluna i el "Cala llamp" que he deixat per quan tingui temps, les novel·les de vaixells m'avorreixen i he pensat que ja l'entomarem aquest estiu a l'ombra de la morera. Així doncs, vaig seguir cercant i, un altre cop al Llibre viu, hi vaig trobar Difunts sota els ametllers en flor, un llibre que des del viatge a Castelló m'ha acompanyat i m'ha fet gaudir com un boig de la ploma de l'escriptor d'Andratx. El segueixo tastant a petites cates, uns dos capítols per dia com aquell que agafa un flamet (allò que tota la vida n'hi hem dit tocinillos de cielo) i els assaboreix. La següent fita Porceliana serà Solnegre.

Habemus papam

De petit, ma àvia sempre m'explicava que quan sant Pau caigué del cavall... i jo embadalit per la història  l'escoltava i en prenia nota mental. També m'explicava el mite de Caín i Abel, la història de l'arca de Noè i quatre coses d'un senyor que en deia Jesús (sense abusar-ne). A la prestatgeria sempre hi havia hagut aquest llibre (que he llegit dos o tres cops - un no fa gaire) i de tant en tant m'empassava alguna missa del diumenge (algun dia s'haurien de plantejar què collons programen les televisions els diumenges al matí). 

Quan anava per aquests mons de Déu amb mons pares i anàvem a alguna església i ens plantavem davant una portalada o un altar o sota una volta m'explicaven quatre coses (d'allò que jo en dic religió d'estar per casa (quatre mites -els pintors es repetien molt- i quatre llegendes necessaris per entendre el 90 % de l'art religiós de les penínsules ibèrica i itàlica, l'occitània i l'Austria de Mozart).

Ara de gran, la meva fascinació pel tema (ningú em pot negar que la Bíblia no té històries meravelloses i delicioses per a qualsevol amant de la lectura) m'ha fet seguir preguntant i anant a veure celebracions i estances religioses. Me les miro des d'uns ulls que no creuen en aquest Déu que els cristians defensen (ni en cap altre) però alhora m'ajuden a entendre la meva societat (des de la llengua, la literatura (si tens certa cultura religiosa la Plaça del diamant es llegeix d'una manera molt diferent), artística, ritualística (per sort o per desgràcia aquests de l'església tenen molt clar quin ritu ha de seguir cada cosa), el calendari (ja sigui adaptat o no de ritus pagans), la gastronomia, la música, el cinema...).

És per això que entenent tota la crítica que es pugui fer al sistema jerarquic, distanciat de la realitat social... o fins i tot a la religió en si, sigui cristiana o no; defenso que cal que no arraconem a peça de museu local aquesta mica de cultura que ens serveix per entendre el món que ens envolta i si ho dic és perquè és un passat que ha format la nostra societat i ens dóna moltíssimes eines per entendre-la. 

Bé, ens veiem diumenge tallant la pota a la vella quaresma.