dijous, 25 d’abril del 2013

Visc en un país que es vol limitar a ser una ciutat


Fa massa anys que Catalunya ha cedit el ceptre de la seva sobirania a Barcelona, una ciutat de grans distàncies. M'explico amb uns quants exemples:
  • Quan mires quin és aquell so Barcelona que alguns venen, veus que si que hi ha la rumba (ritme ben català) però que a l'hora d'empeltar-la (agafo el mot empelt per referir-me a la fusió, tal com un cop va fer el Botifarra) han de creuar fronteres cap a la resta de la mediterrània (cosa que és bona - que bonic que seria un mar que unís) però, sobretot, cap als territoris del flamenc. Oblidant  tots els gèneres, melodies... que té al seu voltant (ja sigui al principat, València, les illes, el nord de Catalunya, l'Ebre o la franja. I això ja no és tan bonic.
  • Si el 27 de juliol (dia de Les Santes - per aquells que no sigueu de Mataró) aneu a la plaça de Sant Jaume, veureu que al balcó de la generalitat no hi haurà cap domàs. Llavors, servidor pensa que només el deuen penjar per la Diada i per sant Jordi (celebracions que agafen tot Catalunya) però, llavors hi tornes el dia de la Mercè i veus que el domàs està posat.
  • Ahir es va fer públic que l'ANC (aquells que no accepten Mallorca) i Omnium organitzen un concert al camp nou el dia 29 de juny, diada de Sant Pere. Segurament, no han pensat que a bona part del país, el 29 de juny és el dia de la festa major i que si cadascú defensa la independència, no ho ha de fer només cridant i anant a un concert d'en Lluís Llach, sinó també ballant al seu poble quan és festa major, bevent la beguda que es beu en aquell poble i entenent que no és amb un sol moment que un país mostra múscul sinó amb la suma de molts petits moments.
Per il·lustrar aquest escrit un vídeo que ensenya un petit moment, on els crits es mesclen amb la tradició.

1 comentari: