diumenge, 6 de maig del 2012

L'any de ...

Aquest any es celebra el centenari del naixement de tres grans escriptors que hi ha hagut al nostre país: Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís Gener (Tísner). Fa unes setmanes (no sé si us ho havia explicat), una amiga em deia que li feia mandra llegir Calders (per allò de "Explorador celest a la deriva" i els llibres de primària), ara l'ha descobert i em té segrestat el meu volum dels contes complets.
Incerta Glòria, una de les més grans novel·les catalanes sobre la guerra, sempre descansa a la vora del meu llit. Intents de llegir-lo tot i trampes que em posa la universitat no deixant-me llegir el que vull (llegiu-lo, tots els trossos que he llegit i xalat eren deliciosos).
En Tísner també l'he llegit i us sóc sincer, no aconsegueixo entrar-hi per tant, no passa res. També està a la vora i em crida. He de fer l'esforç de llançar-m'hi del tot, ho sé. A l'estiu, o l'any vinent, o l'altre... però us asseguro que ho aconseguiré.
Tot i no ser els seus centenaris afegiré dos noms que per mi són imprescindibles per entendre la literatura i la història d'aquest país: Jesús Moncada i Blai Bonet.

dilluns, 19 de març del 2012

Que venim dels grecs i els romans de vegades es torna estafa

L'altre dia, tot compartint una cervesa amb una amiga parlàvem de la tasca que han fet Joan Amades i els seus contemporanis. Alhora parlavem de la tradició, dels ritus. Aquesta amiga en un moment va fer una pregunta que em va fer reflexionar i alhora ha motivat que durant aquests dies el meu cap barrini "Però no vols dir que això deu venir de Virgili?" La meva resposta va ser que Virgili, així com va fer Homer o l'autor del Poema de Gilgamesh acaba recollint els fruits d'una tradició, d'unes pors, d'uns mites que la societat crea per superar aquestes pors per posar-les en una carcassa poètica, estil·lística que busca l'excelsitud. 
No dic que Virgili sigui pas dolent (Déu me'n guard de tal pecat), ni que no sigui un referent cultural per les nostres societats, sinó que potser és necessari que a les escoles, instituts, universitats s'ensenyi a valorar el que neix de la societat, allò popular del que no en podem determinar l'antiguitat. Tenim molt a veure amb els grecs i els romans però siguem conscients que abans d'aquests hi ha hagut moltes altres civilitzacions i que aquestes han construït també la nostra visió del món possiblement més global ja que tothom s'ha d'explicar allò que no entén i normalment no entenem el mateix.

dimarts, 28 de febrer del 2012

M'intento explicar

Ahir vaig fer un escrit sobre el desvetllament, breu i directe, però em sembla que hi ha gent que no l'ha entès gaire (segurament perquè jo no m'he explicat bé).

En cap moment he dit que no s'hagi de parlar del desvetllament. Ben al contrari, se n'ha de parlar i molt. Però, i aquí hi ha la mare dels ous del meu escrit, les persones tenim la refotuda mania de deixar que els temes ens monopolitzin (ep, jo el primer) i em temo que amb aquest acte (com a mínim en tinc la sensació) ha passat això.
Està molt bé que parlem del desvetllament (segur que hi ha gent que li vindrà més de gust que a mi - el meu acte de Les Santes sempre ha estat la Crida- i que de ben segur hi té molt a dir, encara hi diré més: que gent que mai ha pogut participar activament en el debat d'aquest acte hi pugui accedir i dir-hi la seva), però parlem també d'altres actes (que també necessiten una feina no tan grossa a darrere, però que també en tenen).

Simplement això.

dilluns, 27 de febrer del 2012

Cansat del desvetllament

Aquests dies s'ha reobert el tema del desvetllament. A mi em cansa. Em cansa, no perquè vulgui eliminar l'acte, no perquè no m'estimi l'acte; sinó perquè sembla que Les Santes només siguin aquest acte.

El problema no és que parlem del desvetllament (que n'hem de parlar i molt), sinó que no parlem de la la resta: d'actes tradicionals, els actes infantils, els concerts, el teatre, el cartell. En fi: la línia teòrico-filosòfica de Les Santes.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Hi ha discos i discos

L'altre dia mirant cassetes vaig trobar un cassete casolà on hi ha gravat "La cançó més bonica del món". Un disc que personalment em va marcar molt. L'espectacle el vam veure el dia 31 de gener de 1994 al Palau de la música catalana (el dia que es va cremar el Liceu. Hi vaig descobrir una cançó que sempre he perseguit "Mossèn Joan de Vic".
Avui, l'he posat a la mini-cadena i just abans d'escoltar el Barça, n'he fet una escolta. M'ha tornat a agradar. El que m'ha agradat més però, ha sigut que quan al facebook he preguntat qui el tenia, molta gent ha respost i no tan sols oferint-lo, sinó explicant-ne anècdotes.

Demà el tornaré a escoltar i pendré notes de coses que m'interessen i coses que no.

Us convido a reescoltar-lo

diumenge, 19 de febrer del 2012

Potser ha mort algú en el llit on em gite

Potser ha mort algú en el llit on em gite, 
potser aquests llençols varen embolcallar, 
de moment, algun mort, un pobre mort incògnit, 
mentre se´n feia càrrec el Jutjat del seu cos; 
potser ha mort algú que venia a resoldre 
un assumpte, unes coses: algú ha mort, sense dubte, 
en el llit on em gite, una nit qualsevulla, 
lluny de la seua casa, del seu poble, dels seus, 
del corral i els geranis, de l´esposa, dels pares. 
Algun adolescent ha dedicat a Onan, 
de genolls en el llit, el seu càntic febril. 
Algú no s´ha gitat, passetjant per l´estança 
preocupat, fumant, despert tota la nit. 
Potser, alguna nit, ha parit una dona, 
ha plorat un infant, ha cridat una verge, 
s´ha perpetrat allò que en diuen adulteri. 
Potser, en aquest llit, va morir un infant. 


Vicent Andrés Estellés

dilluns, 16 de gener del 2012

Els catalans no som tan europeus com volem fer veure i no passa res

Si em disposo a fer aquesta afirmació és perquè fa temps que em ronda pel cap i hi arrela amb força. Hi ha lavoluntat de moltes persones de fer veure que un dels punts de diferència entre catalans i espanyols és que els primers som més educats. Per altra banda, hi ha qui vol veure els catalans, els espanyols i tots els habitants de la costa mediterrània com aquells bàrbars a qui cal educar, a qui cal refinar les maneres; com aquella biga del corral sobre la qual reposa la casa senyorial.

A mi no m'agrada ser europeu si això implica que he de deixar de tenir diables a les festes majors del meu país, que no puc fer soroll un divendres de festa major a les 2 de la matinada (els veins, molt europeus ells, volen dormir i presumir d'una casa al centre de la ciutat), que he de deixar de parlar català per parlar anglès (aquesta no ens l'han imposada, no), que no em puc alegrar del fet que un fill de puta com en Fraga s'hagi mort...
Prefereixo ser impulsiu, directe, viu, barroer, eixalebrat... Però per sobre de tot, català.

dijous, 12 de gener del 2012

De l'autoodi

En Carles Belda diu que un dels problemes que tenim els catalans és el nostre autoodi. No podria tenir més la raó.

  • Últimament he sentit gent (i no pas lolailos) titllar de vergonyós "fer cagar el tió" o "el caganer". 
  • L'altre dia una amiga em deia que feia anys que no llegia res en català.
  • "El Tirant és un llibre horrible" us sona aquesta frase? El problema, que el fem llegir a Batxillerat i no deixem que la gent l'agafi tranquil·lament i en gaudeixi.
  • "La música en català és tota igual" Us sona?
  • "Els actors catalans són els mateixos". Us sona? (quantes pelis anem a veure d'en Brad Pitt? i de l'Adrien Brody?)
Doncs a mi m'agrada que quan el tió cagui, em cagui el nou disc d'en Jaume Arnella,  un llibre de Francesc Pujols, la tercera i la quarta temporada de Porca Misèria. I que en acabat, quan vagi a dormir, pugui seguir fent el que estem fent amb la Mariona: un capítol del Tirant per dia.

dimarts, 10 de gener del 2012

COMENÇAR PEL FINAL

Començo pel final.
Per això no m'acomiado.
Entro per la porta del darrere
i camino d'esquena,
d'esquena al que passarà...
Per no veure el que ja sé
torno al silenci abans de parlar,
a la innocència abans de fer mal,
al menjar abans de tenir gana
i, tot i sabent com acabarà,
a tornar-me a equivocar.

Marc Parrot

dimarts, 3 de gener del 2012

Dels que no es veuen

Hi ha gent que fa molt per un grup, una ciutat, un país, una llengua, una cultura, uns ideals. Hi ha gent que s'exhibeix i sovint traeix els seus ideals vençut per una certa voluntat de protagonisme embriagador.

Hi ha gent, però, que creu en uns ideals. Hi ha gent, però, que creu en la col·lectivitat. Hi ha gent, però, que creu que la manera de fer aquesta feina és des de l'anonimat o el pseudo-anonimat. Hi ha gent, però, que l'únic que et demanarà a canvi d'un favor és que siguis legal.

Una d'aquestes persones ja no hi és. Bé, si que hi és. Ens ha deixat una manera de pensar, una manera de fer, uns records que han canviat  la nostra manera d'entendre la festa, la ciutat, el país; en fi la vida.

Algú havia de ser darrere del desvetllament bellugós, i de la postal de gegants, i els botargues, i la vella quaresma, i la momerota, i la manera com ballen els gegants, i la manera de ser dels gegants (sense córrer, sense dur bambes, donant paper als petits detalls...), i les matinades, i el model de Les Santes fem-ne festa major, i , i, i...

Algú que va estar a tot arreu (si, hi havia més gent en cadascún d'aquests moments, però ningúia tots) i en canvi sabia estar darrere fent molts cops la feina de formigueta que carrega 8 cops el seu pes perquè una cosa funcioni.

Hi ha algú que va ensenyar-nos (com qui no vol la cosa) a valorar el cava, mirar la riera (el carrer) i valorar-ne la bellesa, fixar-nos en els mil detalls de la vida, en els contes que hi ha darrere de la festa, a fer que tot i que ho vegis des de dins i en sàpigues tots els trucs, ser partícep de la teva festa sigui una experiència única.

Tot això després de mesos volent fer aquest escrit, pensar en Ell mil cops, plorar per la seva absència, riure per Ell, brindar amb ell i pensar que la seva feina s'ha de continuar.

Gràcies Uanxo.

Nota: la foto està feta amb la càmera de l'Eloi Romañà, però com que ell hi surt suposo que la va fer algun momeroter bona persona.