Quan em pregunten perquè faig filologia catalana, molts cops no sé què respondre. Dic que si no l'estudiem nosaltres no ho farà ningú, que m'agrada la llengua, que m'agrada llegir o fins i tot, que hi ha noies guapes. La veritat,però, no acaba de ser aquesta. Hi ha una cosa que em captiva de la llengua (de la nostra i de totes en general; però com he dit si no estudiem la nostra, qui ho farà?), em refereixo a la capacitat que tenim les persones per esbossar una paraula, una frase feta, un refrany, una cita (literal o no) en el moment menys pensat. Als de Mataró ens agrada presumir de dir mar/c/, tren/c/, brossa (com a recipient), senyors i senyores, fer toris... mots que en alguns casos només podem trobar a la nostra ciutat i que en d'altres podem veure en altres localitats (properes o no) però mai a Barcelona. També ens agraden unes quantes frases fetes: per sant Simó mor la mosca i el moscó (la recull l'Amades), si vols saber què és calor vés per Les Santes a Mataró... Així com també gaudim com bojos posant alguna frase dels Pastorets...
Són aquests els trets que fan que la llengua em sigui atractiva, que em pugui passar hores llegint i que pugui arribar content a casa per un detall lingüístic. Això no vol dir que renegui de l'alta literatura, ni de la gramàtica que tendeix massa cops a mirar-se massa Barcelona i poc el seu voltant; ans al contrari, és a partir del desig de saber més detalls d'aquesta petita llengua que hi ha al meu entorn que gaudeixo de la resta ja sigui per comparació o lògicament deixant-me endur per la varietat de la llengua catalana.
M'agrada el que dius... A mi em passa alguna cosa similar. Ara, que la gramàtica mira massa a BCN és discutible. Crec que tenim una llengua massa "composicional", integradora de dialectes, cosa que és bona, però amb un resultat final, a voltes, massa allunyat del dia a dia. I en el dia de demà, aquesta serà la nostra feina... Creuem els dits!
ResponElimina