dijous, 13 d’octubre del 2011

D'atacs de tos, caramels, roncs i altres sorollets

Ahir al vespre vaig decidir reprendre la meva vessant d'intel·lectualet i anar al Monumental a veure Caracremada. Em va sorprendre com tan bon punt es van tancar els llums i es projectaven les primeres imatges, una dona va començar a obrir un caramel (suposo de mel i llimona), al cap de dos segons arriba una parella gran i el primer que fa l'home en seure, sense pensar que la pel·lícula ja ha començat és tossir (sense posar ni un mocador, ni la màniga de la camisa, ni la mà intentant que aquella tos quedi el màxim d'apaivagada).
Aquesta és una tendència que fa anys que dura i que sembla es va accentuant. Passa a concerts de música, a obres de teatre, a conferències, al cinema... Al cinema a més passa una cosa, que inconscientment es va escampant cap a la resta d'espectacles, és la idea que el primer minut de la pel·lícula, obra de teatre, concert, conferència... es pot aplaudir, perquè total no ha passat res.
Fins quan ha de durar la dictadura del caramel?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada