dimarts, 20 de desembre del 2011

De l'amor

Avui tornant de la universitat a casa he vist una parella de 45-50 anys asseguts a l'esplanada. Ell plorava. Ella l'abraçava. M'he imaginat mil històries al seu voltant: potser ella l'estava deixant, potser s'ha mort el seu fill, o el seu pare, o la seva mare, potser s'ha quedat sense feina, potser s'ha arruïnat, potser simplement necessitava plorar i que l'abracessin.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Sobre l'horrible perill de ser Patrimoni de la humanitat.

Fa uns anys (de fet, encara en recullen les fruites podrides) el govern de CIU i anteriorment els sectors anti-feixistes van potenciar La sardana com a element definitiu de Catalunya. Això va dur, tal com també ho va fer el famós boom del rock en català, que les noves generacions s'hi giressin d'esquena. El problema és que aquests joves van girar l'esquena a tot allò que volgués dir català (he arribat a escoltar que les traduccions de Harry Potter al castellà són millors que les catalanes pel sol fet de ser en castellà). 
Molt em temo que ara que ens hem recuperat (gràcies a Antònia Font, Lax'n'busto, Els pets, Mesclat, Obrint pas... que van ser qui van aguantar i aparèixer en un mal moment) tornem a saturar. Ja fa temps que es comencen a veure per facebooks, twitters, converses... com hi ha una fornada de joves que comencen a renegar ara de Manel, Amics de les arts, Mishima... i també dels altres que ens trobem a la sopa castells i patum. 
Potser si ensenyéssim tot el que es fa, si mostrem els castells però també de cuina, gegants, música, dansa, teatre, elements de foc ... (segur que em deixo mil coses), si mostréssim els grups d'ska, rock, heavy, dance, tradi, jazz, rumba... (i mil més que me'n deixo) que tenim a casa nostra, potser aconseguiriem que les generacions no critiquin la nostra cultura per petita. 
No tenim una cultura petita, ni un país petit sinó, una cultura amagada i un país amagat.

Il·lustro amb un video de l'altre que ens trobem tot el sant dia a la sopa.
No jutjo la qualitat de cap grup ni activitat esmentada a aquí, simplement faig una crida a la varietat.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Som-hi amb la crisi

Aquests dies a la parada veus coses que fan pensar: 

  • Gent que paga el que sigui (dins d'uns límits) per estalviar-se el mínim de feina.
  • Gent que vesteix ulleres de sol cares, abrics cars, pantalons cars, laques (mig pot per anar a missa) i troben cara una caseta feta a mà pel pessebre (on l'artesà no recuperarà ni el 50% del que hauria de guanyar).
  • El dissabte a partir de les 8 del vespre no hi havia ningú al carrer (a les 10 hi havia Barça-Madrid), per contra els bars estaven plens.
  • El mateix dissabte tots vam veure 10 persones (com a mínim amb la samarreta ORIGINAL del seu equip de futbol -Jo també en tinc una-).
És cert que els bancs han provocat la crisi. És cert que els polítics han creat la crisi. És cert que no s'entenen  alguns sous, alguns extres són vergonyosos (dic alguns en els dos casos, perquè estic d'acord amb uns sous -de 1.000 € a 10.000- ). És cert que les retallades ens estan fotent a tots. 

Però també és cert que durant anys i panys hem estirat més el braç que la màniga, que continuem volent viure al mateix nivell de vida (dissabte entre birres, pomades i el sopar, a l'Atzucac hi van caure 20 €), tots volem que ens montin els mobles, ens rentin la roba, anar de vacances (si és a esquiar millor), anar a sopar a un bon restaurant, pendre-n's la nostra copa de cava o de vi bo, veure 20 tios córrer rera una pilota....

Aquesta crisi l'hem creat tots i fins que tots no ens asseguem i pensem què fem amb la nostra vida i la nostra economia (no la del país, la de casa) no en sortirem.


Anem a fer una cervesa?

dimecres, 7 de desembre del 2011

Masclisme, feminisme i igualitarisme

De ben segur que aquest text aixecarà una mica de pols (o això m'agradaria) però, fa temps que defenso aquesta tesi i massa cops se m'ha titllat de masclista.
  • Avui en Quim Monzó a El món a Rac1 ha tornat a fer referència a aquells pesats que diuen els nens i les nenes, els homes i les dones, els pobres i les pobres, els mestres i les mestres, els treballadors sindicals i les treballadores sindicals... 
  • Ahir una amiga explicava al facebook, com no trobava sabatetes per el seu fill, que s'acosta a un any, ja que a la botiga només va trobar sabatetes per nenes. 
  • Una altra amiga em deia l'altre dia que si jo per ser home (si per tenir penis) havia de pagar més per una assegurança de cotxe no passava res.
  • Fa mig any em pregunto com és que al meu germà li van dir que el primer mes la nena havia d'estar principalment amb la mare. El pare no té dret a estar amb el seu fill? El fill no té dret d'estar amb el seu pare? No és tant pare (pels que sigueu de pares i mares, nens i nenes... utilitzo el genèric) el pare com la mare?
  • Fa temps que em pregunto, què passaria si presentés el curriculum a una botiga on posés "Es busca dependenta"? I si jo fos l'amo d'una botiga i posés "Es busca dependent"?
  • Fa temps que em pregunto perquè es parla de violència contra les dones i no de violència. Potser volen dir que una dona és més feble i per tant aquesta violència és més agresiva que les altres violències? Hi ha violències de primera i violències de segona? Si a mi m'apallissa la Mariona em farà menys mal que si l'apallisso jo a ella (espero que no passi mai cap de les dues coses)?
Per mi aquests són exemples de feminisme i masclisme alhora. Crec que són el mateix ja que mai s'han basat en la igualtat. Són idees que defensen els drets de les dones (potser les veuen com a petits éssers indefensos? Potser creuen que les dones han de ser tractades com si malalts (de donitis, proposo jo)? Potser creuen que una dona no té les capacitats suficients (ai pobretes meves, deuen exlamar)?), però no la igualtat.

Sé que alguns pensareu que sóc un masclista (esteu en el vostre dret), però jo no discrimino pel sexe de l'agressor, ni el de l'agredit; ni negaré una feina a algú perquè tingui cony o penis entre les cames; ni obligaré a pagar més a una persona o una altra; ni obriré una botiga on un sexe només hi pugui entrar a acompanyar a la seva parella perquè no hi trobarà res per ell; ni castigaré la meva llengua, ni la meva societat parlant de pares i mares, homes i dones, nens i nenes. 
Aquestes diferenciacions només tenen una raó de ser: fragmentar la societat.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Coses de la fira

Aquests dies he passat bestantes hores a la parada que mon pare té a la fira de nadal de Mataró. Certament, hi ha estones avorrides, estones en que ni un bon llibre et pot ajuar pero, per altra banda, hi ha moments on la genialitat brilla, us en poso dues:

  1. Un nen pregunta al seu pare (després que aquest li hagi ensenyat el caganer): - Està content el caganer?
  2. Una noia estrangera (amb dificultats per parlar català o castellà) em pregunta amb un castellà força rudimentari com es diu allò (assenyalant-me un pessebre) en castellà.  Després de respondre-li el nom en català i en castellà i explicar-li el perquè del nom, la noia treu una llibreta i apunta els dos noms a la llibreta.
Potser encara som un país amb futur.