dimecres, 30 de novembre del 2011

Paseo

Fa uns anys la van fer a la mostra de cinema, fa un any i poc la Laura Borràs la va posar a Literatura, al cap d'un temps el vaig posar al facebook i avui al bloc.


dilluns, 28 de novembre del 2011

Llegeixo quan faig caca

Aquest missatge, tot i semblar una broma (fins i tot de mal gust), va de veres. Al lavabo de casa hi vaig amb un llibre quan he d'anar de ventre. És una manera de fer que una estona una mica complicada (fa pudor, et canses i fins i tot se t'adormen les cames (si m'hi puc passar molta estona), sigui de cop entretinguda, distreta, diferent...
Doncs avui, la portada del que estic llegint:

Per què no posem tots quina és la lectura que tenim en mans en aquest moment (sigui l'interviu o l'Ulisses de Joyce)?

dimarts, 22 de novembre del 2011

5 recomanacions musicals

Aprofitant que és Santa Cecília us faig 5 recomanacions musicals (no vol dir que siguin les meves 5 cançons preferides, sinó que són 5 cançons que m'agraden i vull compartir):


Cançó del noi dels cabells llargs, Els tres tambors.

Perquè vull, Ovidi Montllor

El silenci d'estimar, Eliseo Parra

La dama d'Aragó, Lídia Pujol i Mohamed Bout Ayoub
La Mediterrània sen's mor, Companyia Elèctrica Dharma

dilluns, 21 de novembre del 2011

De la victòria del PP

Ahir va guanyar el PP i avui només es veuen missatges de desànim. Ai merda que ha guanyat el PP, òstia que tenen la majoria absoluta, collons que és més que absoluta... Amb això no anirem enlloc, és el conte del ploricó i no el de la persona de seny que davant d'una derrota tan gran no es rendeix. 
Ara cal lluitar més que mai, agafar les coses i dir-les com toca. Toca una època que serà dura, de lluita, de dir no, de dir no hi estic d'acord, de dir per aquí no hi passo; però també uns anys de contradiccions (si som tan valents perquè collons no som independents?), potser ens cau un ministre català (aquest tampoc vindrà mai a Catalunya, però com a mínim ho admetrà)...
Companys ara no toca agafar les armes, ara no toca parlar català, ni lluitar per les esquerres, ni lluitar per la independència... Ara cal seguir parlant en català, seguir lluitant per les esquerres i per la independència i per Catalunya i per ser persones i no energúmens, i per tots aquells que ens han precedit, i per tots aquells que precedim...
Ara, més que mai, el que cal és anar-hi, anar-hi i anar-hi.

dijous, 17 de novembre del 2011

Cançó de la Rosa de Paper (V. A. Estellés)


Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
**************************************
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Què votar?

PP (així serem més rebels després)? 
PSOE (merda, que pugen els altres)?
ICV (home, aquest(e)s sempre són fashions)? 
ERC (in, inde, indepenquè? llavors què fan a Espanya?)? 
CIU (el papa s'enfada sinó)? 
PXC (que es vegi que estem enfadats)? 
Estelades (visca la terra i Espanya a la merda)? 
El partit pirata (que es vegi que ens importa un rave el que facin)? 
Nul (idem)? 
Blanc (aix, és que no sé a qui votar)? 
Abstenció (a tomar vent)? 

Escons en blanc (aquests molen, semblen coherents i semblen indignats)?


Sincerament, no sé què votaré. Ningú m'acaba de fer el pes. S'accepten propostes i bitllets d'avió per anar a viure on cristo va perdre l'espardenya.

divendres, 11 de novembre del 2011

De la solitud

Des de l'època que les gallines tenien dents, la solitud ha estat sempre present al nostre entorn. És un tema que fa anys que em preocupa (és el que passa quan has passat uns quants caps de setmana sol a casa sense ningú que et truqui per fer una volta o donar-te una abraçada - ep, d'això ja en fa un temps prudencial i per això crec que en puc parlar-), no sé si per bé o per mal em costa molt començar una relació, fins i tot simplement cordial (no cal que sigui ni amical, ni amorosa), amb una persona i molt sovint busco la soledat - per descansar o fer anar el cap a 200 per hora. 
Fa temps que m'agrada llegir llibres on es parla de la solitud (el que tots esteu pensant, no) i comparar-la amb la meva vida i tot i que últimament crec que porto una mica d'avantatge als personatges de les històries que parlen de solitud, no és d'estranyar que hi hagi moments que aquesta sensació t'envaeix i no saps ben bé on agafar-te.
I d'on ve tota aquesta reflexió? Ve d'escoltar la Rosario Flores i d'aquí anar al seu germà i pensar com de sol havia d'estar quan va prendre la decisió de fer el pas (i no a la fama), d'aquí a La tieta d'en Serrat i ara cap a Palabras para Júlia d'en Goytisolo i en Paco Ibáñez. A tot això, aquesta nit hi afegirem La mort em ve a buscar d'Els Pets.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Al voltant d'una taula

Avui a Manresa (aquest any no ha arribat a ser Manrússia) he assistit amb en Roger i la Marta a un espectacle protagonitzat per tres primeres espases de la música catalana (Carles Belda, Pep Gimeno "Botifarra" i Marcel Casellas), dos actors i un cuiner (no aconsegueixo recordar l nom, qui el sàpiga que el posi sisplau) al voltant de la paella o més ben dit al voltant de la taula i la cuina.
Una de les millors coses d'aquesta vida és jugar a arreglar el món i això en molts dels casos (tot i tractar-se d'un tema força oníric - potser d'aquí ve aquella frase d'"A la taula i el llit...-) es desenvolupa al voltant d'una taula ja sigui amb una cervesa, un plat, una Coca-Cola, una baralla de cartes, unes patates amb salsa espinaler... 
Ja fa temps que la Mariona i els meus amics saben que els dimecres a can Marfà són sagrats i que posar-los en dubte pot esdevenir l'orígen d'una discussió (això no vol dir que no estimi a la Mariona i als meus amics que no són geganters, sinó que és el meu moment de la setmana d'estar amb la colla). Si són sagrats és perquè al voltant d'una taula, amb una copa de cava o una ampolleta de graciosa, amb una torrada amb seitons o llonganissa parlem de coses: parlem de gegants i de Les Santes (de fet és el tema preferent), però també parlem de la factura de l'aigua, La Competencia, el Barça, les vacances d'un, la prenyamenta de l'altre... i és aquesta la causa que per mi els dimecres a la tarda-vespre són tan importants. És el dia d'arreglar el món, de veure uns amics que fa una setmana que no veig i que molts no saben ni la meitat del que passa pel meu cap, però que a la fi (fins i tot amb els que ens podem portar més malament) hi ha una relació d'apreci i fins i tot (això si que només en alguns casos) estimació. 
Ja veieu què passa al voltant d'una taula: un pot esdevenir molt feliç

La foto és d'en Xevi de fa ben poc.

divendres, 4 de novembre del 2011

Ahir a Manresa

A les 3 de la tarda sortiem del carrer Béjar pr anar cap a Manresa. Al cotxe en Manu al volant, en Gerard de co-pilot, l'Aitana rere en Gerard i jo rere en Manu. Sonava la Trinca i a mig camí ens posem a fer un últim repàs de tot. A Terrassa comencen a caure gotes i entrant a Manresa Plou. Simplement plou. Arribem a la carpa i provem so (sentiem més una pluja constant i violenta envoltada de trons que els propis monitors), acabem deixem els trastos al camerino, una sala d'un vell teatre, i anem cap a fer un beure. Abans però en Roger que ens ha vingut a veure perquè té assaig amb La Coixinera  al a nit i no podrà venir anem a fer unes fotocòpies a comprar un paraigua per mi. Enmig del diluvi anem al bar Monserratina i ens fotem un entrepà per cap, cafè i altres i en Manu i servidor cap a la llotja, en Gerard i l'Aitana als camerinos a repassar. Després de veure la llotja, xerrar amb la Jordina... Sortim i anem als camerinos i de seguida en Gerard i en Manu van a buscar la sorpresa de la nit (els "trajos"). Nervis, birra, entrevista pel ddM, birra. Naia, Katroi ensemble, cap al camerino, arribem que RIU acaben i montem l'escenari ràpid i au 1/2 hora a tope. En acabar recollir, repartir targetes i canviar impressions. Ens canviem de roba i au cap a fer una birra. Surten possibles propostes (sense compromís) i au cotxe, bus, taxi i a casa a dormir.
El millor de tot: el bon rotllo entre nosaltres i amb la resta de grups (tots presentaven propostes molt interessants i dignes).

dimecres, 2 de novembre del 2011

El desvetllament, punt 1

El desvetllament és un acte complicat, és una mostra del que va representar en un moment la revolució festiva que hi va haver a Catalunya fa uns 25-30 anys. En aquell moment es reflexionava molt a l'entorn de la festa i en com es podia fer que una festa fos participativa. Això es veu reflectit ben clarament en el desvetllament, un acte que neix per fer que els gegants, els nostres estimats gegants, no desapareguéssin de la línia vital dels mataronins en aquells anys que separen l'adolescència de la paterintat, i s'ha aconseguit. Ara bé, quin és el problema? El problema és que vivim en una ciutat de 120.000 habitants, amb una xarxa de comunicacions prou accessible, amb un procés de canvi social on canvien les prioritats (es valora molt la quantitat i no la qualitat- visca IKEA)... 
El problema principal però, és que durant molts anys hem estat mantenint un acte sense reflexionar al seu entorn, sense preguntar-nos quin paper té aquest acte a la nostra societat, sense plantejar-nos si ha d'evolucionar, si aquest acte no s'ha distorsionat, si la visió que té la gent de l'acte no ha mutat...
El problema ara és que ho volem arreglar amb un any, fins i tot menys. Compte que el desvetllament se'n va en orris i no el salvarem! Perquè no ens calmem? Perquè no obrim un procés de diàleg a mil bandes (ajuntament, colles, geganters, banda, protecció civil, gent del carrer, gent afina a les colles, gent de fora que ve a Les Santes pel Desvetllament, gent que viu aquest problema a altres llocs...)? Serà llarg, i durà molta fina, i potser no podrem acabar aquest estiu. Però és a partir d'aquest diàleg on podrem incidir a la nostra societat i on el desvetllament podrem fer que torni a ser un acte de qualitat.