divendres, 21 d’octubre del 2011

Excuses barates



Ho sé. Sé que aquesta setmana no he complert la idea i no he publicat gens, però tinc excuses. 
Us puc dir que la universitat em treu el temps i que tinc força feina,  que no hi he pensat, que no n'he tingut ganes.. Però cap d'aquestes excuses és del tot certa. 
Fa mig any, ens va deixar un amic, una de les persones a qui he estimat i estimo més i volia dedicar-li un escrit, volia fer un escrit relacionant Les Santes amb ell. No he pogut, tenia tantes idees al cap, tantes coses per dir, tants pensaments que em desviaven del text, que em feien pensar més en ell que en racionalitzar un text d'unes 10 línies.
Es fa difícil parlar dels que no hi són, potser en aquest cas no he fet el cicle de dol que li correspon a un amic (quan es va morir la meva àvia va haver de passar un cicle anual on ella no hi era), potser la ràbia que em fa pensar que encara no tocava... No ho sé, em costa molt d'escriure i la veritat això és el que m'ha allunyat més del bloc.
Bé, m'ha allunyat del bloc, però m'ha aproximat a idees que fa temps que ronden pel cap i he decidit de tirar-les endavant.
D'aquí poc, quan tingui les idees més ordenades us explicaré bé qui era en Uanxo.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

El que jo buscava (Iñaki Irazu)


Aquest matí
no m'he atrevit
a posar-me el jersei vell
i després al carrer
he caminat de fred
d'un lloc a l'altre
fins a entrar a una botiga.
a comprar-ne un de nou.

A la tarda,
quan he tornat a casa
i he vist que em somreies
com feia temps
tot just veure'm
agfada per sorpresa
he pogut saber
que l'havia encertat:

Era això
el que buscava
d'una o altra manera
fer-me nou davant teu.

La idea rau a un cop a la setmana penjar un poema que m'agradi. 
Es tracta d'un poema d'Iñaki Irazu que interpreta Jabier Muguruza al seu disc Komplizeak i que he traduït (barroerament) a partir de la traducció castellana que en fa el cantant.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Cultura popular, cultura de segona?

Fa temps que em ronda pel cap aquest problema. És la cultura popular una cultura de segona? És la música popular de segona? És la literatura poular de segona? i la gastronomia?
Potser el problema torna a ser un problema d'autoodi. M'explico.

  • Quants de nosaltres acceptem pagar 30€ per veure Kila, Kepa Junkera, Omara Portuondo, Quilapayun... (totes elles unes propostes molt dignes i per les que val la pena pagar 20 o 30 €)? Ara bé, quants de nosaltres en pagariem 10 d'euros per escoltar Biel Majoral, Jaume Arnella, Carles Belda, la Carrau... (que potser ens ajudarien a entendre més el que som, d'on venim i ens poden respondre moltes preguntes)?
  • Quanta gent acceptaria un volum amb els contes dels germans Grimm o les Faules d'Isop i en contra no tindran mai un volum de rondallística catalana a les lleixes de la seva biblioteca?
  • Quants acceptariem de pagar per escoltar un grup de jazz i en comptes mai ho fariem per una sessió d'improvització de músics de tradicional (us puc assegurar que hi ha gent que improvitza de puta mare) o un combat de glosa?
  • ...
Compte, no vull dir que cap dels exemples que he posat sigui despreciable, Déu m'en guard. Sinó que crec que són una mostra de l'autoodi que tenim els catalans (i en aquest cas hi afegeixo moltes altres cultures), així com tambéuna mostra del no voler sortir d'uns esquemes establerts on allò que no neix del poble, sinó de les èlits és en cert punt millor.

dijous, 13 d’octubre del 2011

D'atacs de tos, caramels, roncs i altres sorollets

Ahir al vespre vaig decidir reprendre la meva vessant d'intel·lectualet i anar al Monumental a veure Caracremada. Em va sorprendre com tan bon punt es van tancar els llums i es projectaven les primeres imatges, una dona va començar a obrir un caramel (suposo de mel i llimona), al cap de dos segons arriba una parella gran i el primer que fa l'home en seure, sense pensar que la pel·lícula ja ha començat és tossir (sense posar ni un mocador, ni la màniga de la camisa, ni la mà intentant que aquella tos quedi el màxim d'apaivagada).
Aquesta és una tendència que fa anys que dura i que sembla es va accentuant. Passa a concerts de música, a obres de teatre, a conferències, al cinema... Al cinema a més passa una cosa, que inconscientment es va escampant cap a la resta d'espectacles, és la idea que el primer minut de la pel·lícula, obra de teatre, concert, conferència... es pot aplaudir, perquè total no ha passat res.
Fins quan ha de durar la dictadura del caramel?

El meu problema amb els indignats

Hi ha gent que queda parada quan els dic que no segueixo en positiu el conflicte entre indignats i no-indignats.Però, per què m'hi oposo?
  • Tal com passa amb els ocupes, uns tenen els ideals i els defensen amb coherència, però n'hi ha molts que són paparres que l'únic que fan és aprofitar un moviment social per treure'n profit polític, econòmic, social...
  • Em costa molt creure que una revolució en aquests moments no hagi de tenir en compte la independència de Catalunya. Quina seria la situació econòmica, social, política a Catalunya si fos independent? Seria la mateixa que té actualment?
  • Em pregunto qui hi ha darrere del moviment. Si no anem a votar guanya la dreta, aquella dreta que diuen odiar tant.
  • No entenc que una gent que proclama ser anti-sistema es comunica amb iphones, blackberrys, mòbils amb internet... o que quan vas a una llibreria i mires com van distribuits els drets dels seus llibres t'adones que tots tenen copyright.
  • Em fa gràcia la procedència d'uns quants indignats (funcionaris, fills de polítics, fills de gent que mou molts diners...). No vull dir amb això que ho siguin tots, ni molt menys, però és cert que això ja va ser el que va destrossar el moviment ocupa (quants cops hem sentit allò de "Aquest molt radical, radical però el dissabte porta la roba a la mama i el diumenge a dinar a casa els pares).
  • No entenc que es pugui defensar un energúmens que priven els representants legals d'un poble d'accedir a la seva feina (d'això a casa meva se'n diu cop d'estat).
  • No entenc que no es qüestioni ni l'església (tots a veure el Papa), ni la monarquia.
Aquestes són, entre d'altres, les raons que em fan oposar-me a aquest moviment (compte no defenso les actuacions ni del govern, ni dels banquers). Potser algun dia hi creuré, però han de canviar moltes coses.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Els silencis dels avis

Una de les coses que em fascinen de l'oratòria dels nostres avis (els avis de tots) és el seu control del silenci. Un silenci que molts cops diu més que totes les paraules dites anteriorment o a posteriori, un silenci que fa un ressalt al ritme de la conversa. 
Lògicament els joves no controlem aquest silenci, de fet, potser no ens toca controlar-lo, potser ens toca de ser esfilagarsats, descompensats, esbojarrats, xerraires de mena... 
Sinó, com podriem valorar el silenci dels avis?

dimarts, 11 d’octubre del 2011

L'oca de la festa

Si Tv3 fes un esforç i retransmetés aquestes festes i unes quantes més que han quedat al tinter enlloc de només castells, que hi han de ser però no només, seriem un país més conscient de la nostra realitat. Potser una mica més normal.
Ens veiem a la botifarrada!

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Reflexions sobre la llengua i els seus petits secrets

Quan em pregunten perquè faig filologia catalana, molts cops no sé què respondre. Dic que si no l'estudiem nosaltres no ho farà ningú, que m'agrada la llengua, que m'agrada llegir o  fins i tot, que hi ha noies guapes. La veritat,però, no acaba de ser aquesta. Hi ha una cosa que em captiva de la llengua (de la nostra i de totes en general; però com he dit si no estudiem la nostra, qui ho farà?), em refereixo a la capacitat que tenim les persones per esbossar una paraula, una frase feta, un refrany, una cita (literal o no) en el moment menys pensat. Als de Mataró ens agrada presumir de dir mar/c/, tren/c/, brossa (com a recipient), senyors i senyores, fer toris... mots que en alguns casos només podem trobar a la nostra ciutat i que en d'altres podem veure en altres localitats (properes o no) però mai a Barcelona. També ens agraden unes quantes frases fetes: per sant Simó mor la mosca i el moscó (la recull l'Amades), si vols saber què és calor vés per Les Santes a Mataró... Així com també gaudim com bojos posant alguna frase dels Pastorets...
Són aquests els trets que fan que la llengua em sigui atractiva, que em pugui passar hores llegint i que pugui arribar content a casa per un detall lingüístic. Això no vol dir que renegui de l'alta literatura, ni de la gramàtica que tendeix massa cops a mirar-se massa Barcelona i poc el seu voltant; ans al contrari, és a partir del desig de saber més detalls d'aquesta petita llengua que hi ha al meu entorn que gaudeixo de la resta ja sigui per comparació o lògicament deixant-me endur per la varietat de la llengua catalana.